Una de les coses que em repre­sen­ten del Barça femení, sobre­tot un diu­menge com el d’ahir, és el xan­dall de Jonat­han Giráldez, que no se’l treu ni en les grans oca­si­ons. Men­tre que l’entre­na­dor del Madrid va sal­tar al camp ves­tit d’Armani i amb un Rolex gegantí, el gallec con­ti­nua exhi­bint la seva con­dició de millor entre­na­dor del món, perquè ho és, amb un ego gai­rebé invi­si­ble. Si dis­si­mu­la­da­ment s’hagués asse­gut a una de les pri­me­res files del Lluís Com­panys quan l’equip estava esto­ma­cant de valent el Madrid, pocs se n’hau­rien ado­nat.

Als cata­lans, per bé o per mal, ens agrada això de visu­a­lit­zar aquests herois de la dis­creció, que podrien aparèixer en un epi­sodi de les grans Tere­si­nes i dei­xar-les esta­bor­ni­des per la seva “nor­ma­li­tat” mal­grat haver tocat les estre­lles amb els seus pro­pis dits.

Giráldez és només la punta de l’ice­berg d’aquesta estra­nya i bella atracció que sen­tim tots pel Barça femení. Les dues millors juga­do­res del pla­neta que l’il·lumi­nen i d’altres com­pa­nyes que s’hi apro­pen en his­to­rial i qua­li­tat no cobren les mili­o­na­des inde­cents dels fut­bo­lis­tes de l’altre Barça, que sol fer més pena que glòria a Montjuïc. Tam­poc con­du­ei­xen els matei­xos models de cot­xes. Segu­ra­ment pre­fe­ri­rien con­trac­tes com els de Lewan­dowski però l’encant no seria el mateix.

Ser l’equip del poble té altres avan­tat­ges dels quals els homes que s’ho miren des del seu altar no gau­di­ran mai, que l’admi­ració vagi més enllà del seu talent monu­men­tal. El dis­curs en català d’Aitana a la gala de la Pilota d’Or i la seva lluita perquè la nos­tra llen­gua sigui reco­ne­guda a Europa són fets que toquen la fibra sen­si­ble. També vam aplau­dir la revolta d’algu­nes de les nos­tres capi­ta­nes con­tra la fede­ració espa­nyola. Allò va cos­tar el mun­dial a Mapi León i Patri Gui­jarro, que ahir van pas­sar per sobre d’algu­nes de les inter­na­ci­o­nals del Madrid que van aca­bar essent titu­lars per la seva absència.

Els afi­ci­o­nats que cele­bren les juga­des i ani­men sense des­cans no són els matei­xos que sovint ron­di­nen i male­ei­xen la junta perquè han de pujar a Montjuïc a veure l’equip dels homes. Molts, quan final­ment han arri­bat al seu seient, es pas­sen mig par­tit empre­nyats perquè els juga­dors d’ara no són com Messi, Ini­esta o Xavi. En casos com ahir, en canvi, als cata­lans ens agrada pre­su­mir d’això que en diem “públic fami­liar”. Que la cana­lla entri al món del Barça a través d’aquest equip és una tro­ba­lla d’allò més salu­da­ble i acces­si­ble econòmica­ment. A més, no hi ha en aquests par­tits els turis­tes que tant moles­ten als abo­nats i els segui­dors del Madrid que es van bar­re­jar entre els culers van gau­dir amb les seves samar­re­tes de l’experiència, malau­ra­da­ment des d’un altre punt de vista. No hi ha juga­dors com Vinícius tam­poc i s’agra­eix l’absència de les esco­pi­na­des com a exhi­bició de tes­tos­te­rona des­me­su­rada que fan els juga­dors.

La con­fi­gu­ració de la plan­ti­lla no és casual. Hi ha, és clar, grans refe­rents inter­na­ci­o­nals com aquesta mera­ve­lla que és Han­sen, però la majo­ria són pro­fes­si­o­nals que toquen de peus a terra i que estan acom­pa­nya­des per joveníssi­mes estre­lles que, m’hi jugo un pèsol, són de les que deuen anar sobra­des als seus ins­ti­tuts. Fit­xar no només talent, sinó bones per­so­nes. Ho va inten­tar Rijka­ard quan va veure que alguns ele­ments, no cal dir noms, podien ser tòxics en aquells anys.

Fa qua­tre dies alguns van pre­veure l’apo­ca­lipsi en el ves­ti­dor perquè algu­nes juga­do­res havien deci­dit anar al mun­dial i d’altres no. Giráldez, l’espor­tista més nor­mal del món i el que surt sem­pre amb xan­dall, ni s’ha immu­tat. Va començar la Cham­pi­ons amb una gole­jada d’inti­mi­dació al Ben­fica (6-0) i la pri­mera rebre­gada al Madrid ha tri­gat qua­tre dies a arri­bar. Van ser cinc però podrien haver estat el doble, tot i que a DAZN fins al 3-0 encara veien el par­tit “igua­lat”.