Darwin Núñez és un davanter uruguaià, que juga en el Liverpool i té 24 anys. La primera vegada que el vaig veure jugar va ser a Montilivi contra el Girona amb la samarreta de l’Almeria, en un partit de segona divisió la temporada 2019/20, i em va impactar. Era un punta de només 20 anys, de físic exuberant (187 centímetres), però també amb cames per córrer i hàbil amb la pilota. Li recordo d’aquell dia un parell de cavalcades en conducció amb eslàloms inclosos en què va exhibir superioritat i, malgrat no marcar i que el seu equip perdés (1-0), va palesar que era un futbolista diferent, dels que s’havien de seguir de prop. En l’Almeria, on va fer 16 gols, només va durar un curs, ja que el Benfica, un club prou hàbil per captar talent emergent, va fitxar-lo per 34 milions. Allà, després de dues campanyes (20/21 i 21/22), amb una última amb 32 gols, el Liverpool va pagar al Benfica cap a 100 milions. Però la primera temporada (22/23) de red no va acabar de rutllar. Al final és futbol, són molts factors els que influeixen, i Darwin es va encallar. I, en aquest temps, en què tanta pressa hi ha, va ser carn de mofa: mems, bromes i crítiques. Es va generar un corrent que el titllava de dolent. Un error, no ho és pas, cosa que aquest curs (23/24) està demostrant amb bons números tant amb el Liverpool (7 gols en 9 titularitats) com amb l’Uruguai. I anirà cap amunt, perquè no és que no sigui dolent, és que és boníssim. També de Harry Kane se’n va fer befa els primers dies en el Bayern, i ara porta uns números que fan por, amb 21 gols entre lliga i Champions. Un altre que va patir això és Eric Garcia, que està demostrant qui és en el líder Girona. No entenc aquestes ganes de carregar-se jugadors ràpidament.