Del cap de setmana, em quedo amb la cistella del base dominicà de la Penya Andrés Feliz des de casa seva que va valer el triomf. Certament, una acció de final feliç apel·lant a l’acudit fàcil. No estava ni tan sols centrat i va llançar la pilota des de l’altura de la seva pròpia zona de tir lliure, si fa no fa. 81-78 contra el Bilbao. Un triple que hauria de valdre almenys sis punts seguint una progressió aritmètica. El cas, a més, és que Feliz, un dels culpables que l’Argentina, amb totes les seves figures, es perdés el darrer mundial, en què no va poder defensar el subcampionat –Maracanazo a Mar del Plata–, tornava després d’una lesió i va tornar a ser protagonista en un equip que aquest curs pateix la llosa de les lesions. La part positiva és que les absències donen minuts a joves talents que ja comencen a despuntar. Una inversió de futur, la gran especialitat de la casa del club, bressol inesgotable del qual han sortit grans jugadors des de fa molts i molts anys. Rememoro l’elegància del tir del Matraco Margall, la lliga de Zoran Moka Slavnic (1977/78), un base iugoslau –ara serbi–que va revolucionar el bàsquet estatal. O el triple de l’espigat Joe Galvin contra el Carrera Venècia de Drazen Dalipagic i Spencer Haywood, que va ser més discret quant a distància que el de Feliz, però que va permetre al club aixecar la Korac (1981) forçant la pròrroga amb un equip amb diversos catalans com el mateix Margall, Santillana i un encara inexpert Villacampa, alliçonats pel gran xèrif Manel Comas.