Del cap de set­mana, em quedo amb la cis­te­lla del base domi­nicà de la Penya Andrés Feliz des de casa seva que va valer el tri­omf. Cer­ta­ment, una acció de final feliç apel·lant a l’acu­dit fàcil. No estava ni tan sols cen­trat i va llançar la pilota des de l’altura de la seva pròpia zona de tir lliure, si fa no fa. 81-78 con­tra el Bil­bao. Un tri­ple que hau­ria de val­dre almenys sis punts seguint una pro­gressió aritmètica. El cas, a més, és que Feliz, un dels cul­pa­bles que l’Argen­tina, amb totes les seves figu­res, es perdés el dar­rer mun­dial, en què no va poder defen­sar el sub­cam­pi­o­nat –Mara­ca­nazo a Mar del Plata–, tor­nava després d’una lesió i va tor­nar a ser pro­ta­go­nista en un equip que aquest curs pateix la llosa de les lesi­ons. La part posi­tiva és que les absències donen minuts a joves talents que ja comen­cen a des­pun­tar. Una inversió de futur, la gran espe­ci­a­li­tat de la casa del club, bres­sol ines­go­ta­ble del qual han sor­tit grans juga­dors des de fa molts i molts anys. Reme­moro l’elegància del tir del Matraco Mar­gall, la lliga de Zoran Moka Slav­nic (1977/78), un base iugos­lau –ara serbi–que va revo­lu­ci­o­nar el bàsquet esta­tal. O el tri­ple de l’espi­gat Joe Gal­vin con­tra el Car­rera Venècia de Dra­zen Dali­pa­gic i Spen­cer Haywood, que va ser més dis­cret quant a distància que el de Feliz, però que va per­me­tre al club aixe­car la Korac (1981) forçant la pròrroga amb un equip amb diver­sos cata­lans com el mateix Mar­gall, San­ti­llana i un encara inex­pert Villa­campa, alliçonats pel gran xèrif Manel Comas.