Es veia venir. La decisió de Kelsey Mitchell de deixar a mig fer l’Spar Girona és un greu contratemps però tampoc podem dir que ens agafi amb el peu canviat. Tal com havien anat les coses, tot ens abocava a això. No és la primera americana que arriba a Europa i no sap adaptar-se al joc ni a la dinàmica fora de la pista. I Mitchell havia donat molts signes de falta d’aclimatació, només veient-la jugar. Fa unes setmanes reflexionava sobre el seu individualisme desaforat i la falta de química amb la resta de l’equip. Era ben visible a la pista. Però tractant-se d’una jugadora relativament novella pel que fa a experiències europees, se li donava un marge de millora. No l’ha sabut aprofitar. O no ha volgut. Qüestió d’ego o de sobrecàrrega mental i física (recordem que va encavalcar la WNBA amb l’Uni). La qüestió és que, a la llista de problemes que ja té l’equip gironí, ara se n’hi afegeix un de molt gros: la voluntat de marxar de la que havia de ser la jugadora que marqués les diferències. I, per molt que el club intenti allargar l’agonia, el final està escrit. Tard o d’hora marxarà. I més val que sigui d’hora, perquè retenir-la contra el seu desig acabarà sent encara més contraproduent.

No és la primera vegada que l’Uni es troba en aquesta situació. I encara pot donar per bo que l’adeu es produeixi ara i no al tram final de la temporada, quan realment t’hi jugues les garrofes. Tot i això, serà complicat a hores d’ara trobar un relleu amb el talent de Mitchell. En aquest cas, i com també ha passat altres vegades, al club se li obre la possibilitat d’estirar d’amistat i de feeling. I a tothom li ve el mateix nom al cap: Rebekah Gardner, que ja es troba al tram final de la recuperació d’una lesió causada fa uns mesos amb les Chicago Sky. Ja ho veurem. Tinguem present que Gardner no és ara mateix a Girona perquè a l’estiu les parts no es van posar d’acord i la relació es va estroncar. Han canviat les circumstàncies, és evident. Ja veurem si també ha canviat l’enrocament d’una part i de l’altra. Però tant si és Gardner com si és una altra jugadora, el perfil ha de ser, indiscutiblement, com el de Rebekah. Una jugadora talentosa però que fa equip, dins i fora de la pista. En la crisi de joc en què estan immerses les gironines, ara el que fa falta són intangibles, perquè la qualitat del col·lectiu és indiscutible.

I és que l’afer Mitchell va esclatar just després de la derrota de l’Uni contra l’Araski, un partit en què l’equip va oferir una imatge pèssima que va encendre les alarmes. El mal joc ara ha quedat camuflat per l’espessa boira que s’ha generat al voltant de l’intent de fuga de l’americana. Però no ho fa desaparèixer. Avui, una nova cita a Fontajau, en aquesta ocasió en competició europea, davant el Gorzow polonès. I amb Mitchell, com a mínim a la banqueta –si és que la jugadora no tiba la corda no fent acte de presència–. Ja veurem com afecta tot plegat l’equip. Però ara és el moment de conjurar-se i de demostrar la fortalesa mental que serà indispensable quan els títols estiguin en joc. Ja no es tracta de guanyar (el rival no és potent), sinó de convèncer, de generar bones sensacions. És el mínim indispensable per encarrilar el procés de millora. I és la base per mantenir el suport incondicional de Fontajau. El repte de Laura Antoja és colossal, però estic segura que no esperava menys. Però, en el món de l’esport, del que menys disposes és de temps. La reacció ha de ser ràpida i en la bona direcció. Amb Mitchell o sense Mitchell. Va molt més enllà d’això.