Per una raó que fa de mal explicar, els esdeveniments històrics massa cops no adquireixen tal categoria fins que ha passat un temps. Però no sempre és així, perquè també hi ha instants, pocs, en què la gesta assoleix una magnitud tan inapel·lable que un no exagera quan afirma que allò que està veient, o vivint, és simplement únic. Al beisbol, ara mateix, li passa exactament això amb Sohei Ohtani. Per pròpia concepció, i per evolució competitiva, aquest és un esport d’especialistes. O s’és pitcher o s’és batedor. I quan s’arriba a un estadi on es comença a flairar la professionalització cal triar una de les dues especialitats, ja que ambdós són perfils que no tenen res a veure en dinàmiques d’entrenament i creixement. En el beisbol, és carn o peix. I punt. Per això quan sorgeix algú que és capaç d’excel·lir indistintament tant a l’hora de llançar la bola com de colpejar-la amb un tros de fusta, aquest esport es col·lapsa. I embogeix. Perquè no passa mai, o gairebé. De fet, l’antecedent més clar que l’hemeroteca té a mà és el de principis del segle XX amb Babe Ruth, considerat fins ara el millor jugador de beisbol de tots els temps per les seves prestacions superlatives en ambdues facetes. Fins que ha arribat Ohtani. Des del seu aterratge a la lliga professional nord-americana, el 2017, aquest japonès de posat tímid ha anat fent miques registres –46 home runs el 2021, per dir-ne una– i acaparant premis i elogis per la seva destresa amb el bat, i al mateix temps, un domini com a pitcher que el mateix 2021 el va dur a acumular 189 strike-outs. Un ace.

Com en un guió que només és possible en una producció nord-americana, la dimensió del mite no només ha anat engrandint-se a còpia de gestes esportives, sinó que al seu voltant s’ha anat gestant una narrativa paral·lela que té en aquest 2023 un punt cardinal crucial. La raó és purament contractual, ja que aquest ha estat l’any que Ohtani ha quedat desvinculat de Los Angeles Angels, el seu equip fins ara, i formalment ja és agent lliure. I des de fa mesos llargs no hi ha comentarista del ram, web especialitzat o fanàtic embogit del beisbol que no fabuli sobre quina serà la propera destinació del japonès, en el que ja es dona per descomptat que serà el contracte més onerós firmat mai en l’esport dels Estats Units amb una suma total que pot arribar a superar els 500 milions de dòlars. Yankees –improbable–? Cubs –Déu no ho vulgui–? Giants –tindria el seu què–? O Dodgers –els grans favorits per endur-se’l–? Quin d’ells serà l’afortunat? És la gran pregunta que es fa el beisbol des de fa almenys un any i mig... fins que ha aparegut l’infortuni. Una lesió al colze en el tram final de temporada impedirà al jugador exercir de pitcher tot el 2024 –de batedor, en podrà fer sense problemes– i ja ha començat el rum-rum. Tornarà Othani a ser aquell astre que enlluernava per partida doble? O com a llançador ja no té recorregut? El debat en la MLB ha entrat en bucle i té tantes arestes com un hi vulgui veure, malgrat que, al final, tot es redueix a una única disjuntiva per als clubs que tinguin entre cella i cella entrar en la subhasta: val la pena pagar un feix de bitllets sense precedents per un jugador que, potser, perdrà el seu tret diferencial per causes sobrevingudes o, per contra, ens la jugarem i deixarem escapar un astre que és un talent generacional? Si la pregunta me la fessin a mi, no tindria ni un de dubte. De cap a la piscina i a pagar el que faci falta, i més. Perquè Ohtani no és només història, és ja una llegenda en què els seus millors capítols estan per escriure.