A l’estiu el Cadí la Seu es va que­dar sense cap de comu­ni­cació, Cli­ment Viles, una de les alma mater del club, que va apos­tar per fer dotze quilòmetres més cada dia per pas­sar al Mora­Banc Andorra. Només dotze mesos enrere una ins­ti­tució com és Ber­nat Canut va empren­dre rumb a Girona i pel camí s’ha anat per­dent juga­do­res top com Andrea Vilaró, que va mar­xar a Sala­manca; Irati Etxarri i Laura Peña, cap a Fon­ta­jau, l’atu­rada de Laia Raventós o la reti­rada d’una lle­genda com Geo Bahí, un refe­rent per a totes les nenes de la comarca i de Cata­lu­nya. L’adeu de totes elles deixa espais buits, deixa opor­tu­ni­tats i n’hi ha que les apro­fi­ten, com Júlia Soler, que ja està tru­cant a la porta de la selecció espa­nyola. Part de culpa la té Fabián Téllez, tècnic que coneix la lliga, un refe­rent que només va poder man­te­nir dues juga­do­res i que, en silenci i sense quei­xar-se en un inici far­cit de lesi­ons, ha estat capaç de tor­nar a fer somiar el Palau d’Esports. És un exem­ple del que és ser un club petit a l’elit, del que és una vila petita a l’elit. I la difi­cul­tat s’accen­tua quan juguen l’Euro­copa, una com­pe­tició euro­pea, ja que l’aero­port més pro­per és a dues hores i mitja de la Seu d’Urgell. És una història de pel·lícula, amb molta gent impli­cada de cap a peus com l’arqui­tecte espor­tiu Pep Ribes però també molta altra gent que abans hi han apor­tat el seu gra­net de sorra, com l’actual pre­si­dent de la fede­ració cata­lana, Fer­ran Aril. I tot­hom es pre­gunta el mateix: quina és la fórmula de l’èxit? Tra­dició, iden­ti­tat i, sobre­tot, passió.