No li feia falta, però Pecco Bagnaia va guanyar el mundial de MotoGP imposant-se en l’última cursa. En la temporada de la innovació amb dues curses per cap de setmana, la de l’esprint i la tradicional, l’italià arribava a Xest amb l’oportunitat d’assegurar el títol dissabte, en la curta, però Jorge Martín va fer mèrits per deixar-ho tot per a l’últim dia. La incertesa, això sí, no es va allargar gaire més. Cinc voltes. La caiguda del madrileny deixava resolt el títol per al número 1 de Ducati, campió encara que no hagués acabat la cursa. Però ho va fer, i la va guanyar, per coronar-se per segon any consecutiu, cosa que al segle XXI només havien aconseguit dos monstres, Marc Márquez i Valentino Rossi. L’home que ens va deixar amb l’ai al cor per l’accident al Circuit de Barcelona-Catalunya ha fet bona la regularitat, amb victòria en set curses llargues i quinze podis en vint grans premis.

Jorge Martín havia intentat fer tremolar el pilot de Torí amb pressió, lluita psicològica i riscos a l’asfalt. La caiguda en l’última cursa no només va deixar resolt el campionat, sinó que també es va emportar Marc Márquez, que va tenir un trist comiat d’Honda. Martín va buscar després el pilot de Cervera per demanar-li disculpes. Però la reacció més cridanera no va ser ni la del que va caure perquè es va passar ni la del que va rebre de retruc. Va ser la mare del pilot madrileny, Susana Almoguera, qui es va deixar anar en una entrevista a la cadena SER, just després del desenllaç. “No sé què els passa pel cap als pilots espanyols. Els italians van tots a l’una a defensar la seva bandera, i els espanyols, en canvi, sembla que ens hem de barallar entre nosaltres. Sembla que ho portem als gens.”

Més enllà de si era una escalfada contra Marc Márquez quan el cerverí era víctima i no pas qui va provocar la caiguda, podríem discutir aquesta percepció, analitzar prejudicis o desenvolupar teories sobre idiosincràsies, orígens i sentiments de pertinença. Però tampoc està de més preguntar-nos sobre la conveniència d’entrevistar familiars de protagonistes. Hem de voler saber què pensa el pare, la mare, l’àvia o el cosí d’una persona en qui posem el focus? Una cosa és anar-los a buscar per saber-ne més, per documentar-nos, per poder enriquir les històries que volem explicar, i l’altra és donar-los la categoria de protagonista. Remenant una mica el cas concret, un altre mitjà publicava un parell de dies abans de la cursa decisiva a Xest el “motivador missatge” que la mare havia enviat per mòbil a Jorge Martín “al qual ha tingut accés” el mitjà. Calia?

El pilot madrileny, que va créixer a tocar del circuit del Jarama, ha heretat la passió per les motos que tenia el pare i ha arribat lluny, entre altres coses, pels sacrificis que ha fet la família. També ha heretat la bandera amb el toro d’Osborne que llueix quan guanya i que es veu que és la mateixa que els pares duien per animar els pilots espanyols. La bandera. La mateixa que citava quan deia que volia que els pilots espanyols la defensessin “tots a l’una com els italians”? Potser sí. Encara que resideixin a Andorra, com fa Jorge Martín i com fan diversos pilots. I altres esportistes d’elit, tot sigui dit.