A més d’un espectacle o entreteniment, l’esport és una escola de vida que ens ensenya a entomar les dificultats amb una actitud resilient. Per arribar al cim de l’Olimp, els esportistes han de superar nombrosos entrebancs físics, psicològics o socials al llarg de la seva carrera. Als 18 anys, João Cancelo va perdre la seva mare en un accident de cotxe mentre viatjava amb la seva família. Malgrat la crisi personal provocada per aquesta tràgica pèrdua, va continuar jugant a futbol fins a convertir-se en un dels millors laterals drets del món. Les futbolistes de la selecció espanyola van afrontar el partit de la Lliga de les Nacions contra Suècia enmig de la tensió generada pel conflicte amb la federació. Sense gairebé dormir ni entrenar-se, van unir forces per aconseguir una victòria que aplanava el camí cap als Jocs de París. Simone Biles, la millor gimnasta de la història, va haver de retirar-se del concurs per equips als Jocs de Tòquio perquè els abusos soferts en la infància li havien malmès la confiança en les seves habilitats i corria el risc de tenir una greu lesió. Tanmateix, en el darrer campionat del món, es va atrevir a fer un salt inèdit: un Iúrtxenko amb doble mortal carpat. L’heroïcitat dels esportistes no rau només en l’assoliment d’una fita mai aconseguida fins aleshores que els fa transcendir de generació en generació, sinó en la resiliència que els ha permès no defallir en les desgràcies que formen part de la condició humana. Són autèntics referents en qui emmirallar-nos per afrontar sotracs com la mort sobtada d’un familiar, la desigualtat social o les malalties mentals.