Quan les coses s’enve­ri­nen i apa­reix la pit­jor versió, nor­mal­ment acaba pas­sant una d’aques­tes dues coses: com­pro­ves que el pou és encara molt més fondo del que pre­ve­ies o bé hi ha una con­ju­ració col·lec­tiva que pro­voca que emer­geixi el millor de l’equip. L’Spar Girona sem­bla que ha virat cap a aquesta segona direcció. I és que pin­ta­ven bas­tos. Després del par­tit més des­astrós de la tem­po­rada a casa, con­tra l’Araski, el mal joc de l’equip va que­dar eclip­sat per l’imme­diat anunci de Kel­sey Mitc­hell de voler aban­do­nar el grup. Dues tas­ses. En el pit­jor moment de joc perds la juga­dora més dese­qui­li­brant. No serà la pri­mera vegada que poso en dubte el bé que feia l’ame­ri­cana al con­junt. Però la seva marxa tam­poc era cap bona notícia. I com pit­jor anava la cosa, millor. Perquè ha estat aquests dar­rers dies que les giro­ni­nes han mos­trat flai­xos de la seva millor versió. Espe­ci­al­ment en els dos últims par­tits –l’un, en l’Euro­cup; l’altre, en la lliga Endesa–, i ja sense Mitc­hell.

Curiós (o no) que quan et deixa l’ano­ta­dora més letal sigui quan demos­tris molta més solvència ofen­siva. L’equip flu­eix amb molta més natu­ra­li­tat, la bola passa per totes les mans, apa­rei­xen interes­sants ver­si­ons de juga­do­res que fins lla­vors esta­ven ocul­tes. I sí, ens aixe­quem menys vega­des de la cadira per aplau­dir juga­des espec­ta­cu­lars. Ara l’afició s’ha de con­forma a xalar d’una manera dife­rent. Per ara és una victòria com­pro­var que l’equip no ha llançat la tova­llola i ha deci­dit rei­vin­di­car-se. Ja només per això, les de Laura Antoja han recu­pe­rat part del crèdit per­dut. I en poc temps, que és allò de què menys es dis­posa en l’esport. A veure si aquesta dinàmica es manté i comença a tenir efec­tes a Fon­ta­jau. Massa cadi­res bui­des dar­re­ra­ment. I ja se sap que la venda d’entra­des és direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a l’atrac­tiu del joc. I, amb tan­tes fórmu­les d’èxit espor­tiu com hi ha ara mateix a la ciu­tat, no pujar a aquest tren podria ser deter­mi­nant. A curt i a mitjà ter­mini. Tam­poc seria la pri­mera vegada que mani­festo el meu temor pels efec­tes que tindrà sobre el bàsquet femení aquest huracà d’emo­ci­ons en què s’han con­ver­tit el fut­bol i el bàsquet mas­cu­lins. Que duri la boge­ria! Però que s’hi apunti també l’Uni!

I com cal fer-ho? Doncs seguint amb aquesta dinàmica de tre­ball, però sense con­for­mar-se amb el que s’ha acon­se­guit. Deia abans que s’han vist flai­xos de millora. Però l’Spar encara no és un equip con­sis­tent. Una pressió del Fer­rol que no era res de l’altre món en el dar­rer quart va posar de mani­fest que encara hi ha man­can­ces fla­grants. Quan siguin l’Ave­nida o el València o el Sara­gossa els que s’arro­man­guin a defen­sar, què pas­sarà? I aquesta tem­po­rada les d’Antoja encara no han tin­gut ni un sol par­tit sense algun moment de des­con­nexió. Encara no hem vist un par­tit com­plet, del començament fins al final, en atac i en defensa. Cal acce­le­rar els rit­mes de millora perquè s’acosta el moment en què les erra­des ja es comen­cen a pagar cares. Entrem en fases més exi­gents de l’Euro­cup i comen­cen a ven­dre’s els bit­llets per a la copa. Ficar la pota en una o altra com­pe­tició seria obrir un meló gens acon­se­lla­ble. Estem en espera que arribi la subs­ti­tuta de Mitc­hell. Arri­bats a aquest punt, poques ale­gries estan a l’abast (Gard­ner a banda). Però, a les ofi­ci­nes de l’Uni, ja fa molts anys que s’hi fa màgia. N’hi tor­narà a haver una altra vegada? N’hi hagi o no, la feina no es fa sola. I sí, a vega­des com pit­jor, millor. Però si no ho apun­ta­les, tor­nes al pou. I vas caient. I sem­bla que mai tro­bes el fons.