Quan les coses s’enverinen i apareix la pitjor versió, normalment acaba passant una d’aquestes dues coses: comproves que el pou és encara molt més fondo del que preveies o bé hi ha una conjuració col·lectiva que provoca que emergeixi el millor de l’equip. L’Spar Girona sembla que ha virat cap a aquesta segona direcció. I és que pintaven bastos. Després del partit més desastrós de la temporada a casa, contra l’Araski, el mal joc de l’equip va quedar eclipsat per l’immediat anunci de Kelsey Mitchell de voler abandonar el grup. Dues tasses. En el pitjor moment de joc perds la jugadora més desequilibrant. No serà la primera vegada que poso en dubte el bé que feia l’americana al conjunt. Però la seva marxa tampoc era cap bona notícia. I com pitjor anava la cosa, millor. Perquè ha estat aquests darrers dies que les gironines han mostrat flaixos de la seva millor versió. Especialment en els dos últims partits –l’un, en l’Eurocup; l’altre, en la lliga Endesa–, i ja sense Mitchell.

Curiós (o no) que quan et deixa l’anotadora més letal sigui quan demostris molta més solvència ofensiva. L’equip flueix amb molta més naturalitat, la bola passa per totes les mans, apareixen interessants versions de jugadores que fins llavors estaven ocultes. I sí, ens aixequem menys vegades de la cadira per aplaudir jugades espectaculars. Ara l’afició s’ha de conforma a xalar d’una manera diferent. Per ara és una victòria comprovar que l’equip no ha llançat la tovallola i ha decidit reivindicar-se. Ja només per això, les de Laura Antoja han recuperat part del crèdit perdut. I en poc temps, que és allò de què menys es disposa en l’esport. A veure si aquesta dinàmica es manté i comença a tenir efectes a Fontajau. Massa cadires buides darrerament. I ja se sap que la venda d’entrades és directament proporcional a l’atractiu del joc. I, amb tantes fórmules d’èxit esportiu com hi ha ara mateix a la ciutat, no pujar a aquest tren podria ser determinant. A curt i a mitjà termini. Tampoc seria la primera vegada que manifesto el meu temor pels efectes que tindrà sobre el bàsquet femení aquest huracà d’emocions en què s’han convertit el futbol i el bàsquet masculins. Que duri la bogeria! Però que s’hi apunti també l’Uni!

I com cal fer-ho? Doncs seguint amb aquesta dinàmica de treball, però sense conformar-se amb el que s’ha aconseguit. Deia abans que s’han vist flaixos de millora. Però l’Spar encara no és un equip consistent. Una pressió del Ferrol que no era res de l’altre món en el darrer quart va posar de manifest que encara hi ha mancances flagrants. Quan siguin l’Avenida o el València o el Saragossa els que s’arromanguin a defensar, què passarà? I aquesta temporada les d’Antoja encara no han tingut ni un sol partit sense algun moment de desconnexió. Encara no hem vist un partit complet, del començament fins al final, en atac i en defensa. Cal accelerar els ritmes de millora perquè s’acosta el moment en què les errades ja es comencen a pagar cares. Entrem en fases més exigents de l’Eurocup i comencen a vendre’s els bitllets per a la copa. Ficar la pota en una o altra competició seria obrir un meló gens aconsellable. Estem en espera que arribi la substituta de Mitchell. Arribats a aquest punt, poques alegries estan a l’abast (Gardner a banda). Però, a les oficines de l’Uni, ja fa molts anys que s’hi fa màgia. N’hi tornarà a haver una altra vegada? N’hi hagi o no, la feina no es fa sola. I sí, a vegades com pitjor, millor. Però si no ho apuntales, tornes al pou. I vas caient. I sembla que mai trobes el fons.