Marina Bassols és una d’aquelles esportistes per a la qual de seguida sents empatia, tot i que entenc que això és un tema subjectiu de sensacions particulars i cadascú té les seves dèries i predileccions. Bassols té 23 anys i ara mateix truca a la porta de les cent millors del món del tennis. Un esport en què cada vegada és més complicat establir-se en l’elit. Dilluns va situar-se en el lloc 108è de la WTA després de guanyar el WTA 125 d’Andorra. Tot just acabar es va posar a plorar i va donar una abraçada molt sentida al seu tècnic, Marc Pallarès, que ja fa temps que l’entrena en l’acadèmia TEC Carles Ferrer Salat, entitat que subvenciona tennistes de projecció quan hi veu futur i treball. Una abraçada de satisfacció però també de sacrifici, perquè Bassols ha hagut de picar molta pedra i n’ha de picar encara més per accedir al seu objectiu d’entrar entre les cent millors, privilegi que li permetria entrar a més quadres finals de més tornejos sense passar pel sedàs de les prèvies. La blanenca, doncs, és una treballadora del tennis que basa part del seu potencial en un revés a dues mans de molta qualitat i que el curs vinent seguirà lluitant per l’objectiu amb perseverança. Un exemple del seu caràcter és que l’any passat a Budapest va viure un gran ressò mediàtic quan va protagonitzar una remuntada increïble pròpia de guió cinematogràfic. Era la 263a del món. Perdia contra la bielorussa Hatouka (211a) per 0-6, 0-5 i 0-30 i, miracle dels pans i els sets, va acabar guanyant per 0-6, 7-5 i 6-4.