M’emprenya autocitar-me, però el 10 de maig del 2015, quan Ada Colau anava com un tren (no pas com un F-1) cap a l’alcaldia de Barcelona amb un programa populista i sense model econòmic alternatiu, vaig advertir: “Si fem fora els creueristes i el Mobile World Congress, regalem la fórmula 1, tanquem el Circuit i els únics esdeveniments esportius de la ciutat són les curses populars, en quatre dies Barcelona desapareixerà del mapa global, Catalunya serà pobra i buida i anirem de patacada en patacada fins a la derrota final. Els pobres seran més pobres i vostè no podrà complir ni una sola promesa electoral que costi diners. Pensi-s’ho, senyora Colau.”

L’ara ja exalcaldessa va rectificar el rumb en el Mobile però no en la F-1, que va tractar a puntades de peu instal·lant una sensació de falta de consens institucional que és la recepta del manual del fracàs quan s’han de negociar grans contractes amb grans esdeveniments, com el de la renovació del GP de F-1. Tant de bo hagi de rectificar si el mantenim, però no trobo grans arguments per a l’optimisme per molt que el govern s’esgargamelli a defensar que ho intentarà i s’hi esforçarà. És clar que ho provarà. D’una banda, és la seva obligació i, de l’altra, perquè perdre la F-1 implicaria que volessin 100 milions d’impacte econòmic al territori que té pel cap baix el gran premi.

El còctel diabòlic que complica l’economia local i la projecció del país té més ingredients que la frivolitat irresponsable de Colau –sense obviar que el PSC, que tenia l’àrea d’Esports a l’Ajuntament, no ho va saber o poder corregir–. Madrid promet un GP sense cost de diner públic. Al revés del deficitari circuit català, mira si en saben allà... És clar, només els cal trucar, convocar les multinacionals i grans empreses que la política extractiva practicada per l’Estat espanyol ha arrencat de Catalunya per traslladar al Madrid radial, situar espanyolistes conspicus en llocs estratègics del projecte i parar la mà. Amb un circuit de polígon, Madrid jugarà a la lliga dels rics que formen pistes sense cap tradició, en indrets sense afició i amb grades mig buides, mentre Catalunya –amb 125.000 espectadors aquest 2023– trontolla per l’espoli econòmic aplicat durant dècades i per la falta de consens institucional. En aquest sentit, Collboni no és Colau, però ni PSC ni PSOE estan convidats a la festa d’Ayuso, Almeida i els seus amics, que faran negoci com se’n va fer en els cinc anys demencials de la F-1 a València.

Ben mirat, el pas de la F-1 per Catalunya és una història d’èxit perquè, al cap de 33 anys, tenir el gran premi més barat del campionat respon a una gestió de molt de mèrit, per molt que els pilots –el campió Max Verstappen al capdavant– hi ajudin quan celebren any rere any tocar l’asfalt de Montmeló, el primer circuit de veritat on poden esprémer mecànica i talent. Però el futur no té bona perspectiva perquè allò que Bernie Ecclestone i Sebastià Salvadó encarrilaven amb unes trucades queda ara fora de l’abast de l’economia catalana. Francament, s’ha de tenir molta fe per apostar per Catalunya més enllà del 2026. El promotor Liberty es mou pel negoci, va perdent el respecte a Europa com a bressol de la disciplina, ja té un calendari inflat amb 24 curses –fins al 2015 era de 19– i la seva regla d’un GP per estat sembla inflexible... excepte a casa seva, als Estats Units, on n’hi ha tres. L’opció catalana de marxar d’Espanya abans del 2027 –que de passada resoldria de cop els problemes d’infrafinançament que impedeixen fer una oferta competitiva– demana posar-hi encara més fe perquè no hi ha taula de partits ni taula de governs que s’ho cregui.