No recordo quin alpinista em va dir que en una expedició primaveral a un vuitmil no s’hi passa tanta fred com pot semblar. Assegurava que durant una quarta part de l’ascensió, que de mitjana pot durar unes quatre setmanes, la fred se’t cala als ossos, però que la resta del temps la sensació és prou confortable gràcies a la roba tècnica d’alta gamma que es fabrica actualment. La fred, a muntanya, és molt punyetera. Pot provocar congelacions i, en el pitjor dels casos, hipotèrmia i la mort. En pocs minuts, un alpinista pot passar de suar com un porc durant els últims metres d’una escalada a tremolar com una fulla seca perquè al cim l’ha enxampat un cop d’aire malparit i no s’ha protegit a temps amb una peça de roba d’aquestes equipades amb membranes antivent i antipluja.

Si fer himalaisme a la primavera ja comporta uns riscos per la possibilitat de patir congelacions, ja no us dic res quan l’expedició té lloc a l’hivern. Aleshores la fred, juntament amb la possibilitat més alta que faci mal temps, es converteix en un obstacle molt més gros que complica encara més l’ascensió a un vuitmil. Per això tan poques expedicions s’aventuren a escalar les muntanyes més altes del món durant l’hivern. Els millors en la matèria han estat els polonesos, com ja vam ressenyar fa un temps en aquest mateix espai. Durant els vuitanta, una generació esplendorosa d’alpinistes polonesos van fer història en escalar set vuimils hivernals en una dècada.

Ara, però, l’alpinista més destacat en les ascensions hivernals és l’italià Simone Moro. És l’única persona que ha fet quatre primeres ascensions hivernals a un vuitmil: el Xixabagma (2005), el Makalu (2009), el Gasherbrum II (2011) i el Nanga Parbat (2016). Moro diu que la fred és “l’art del patiment físic i psicològic”. Els de la meva tropa de muntanya diem que és només un “efecte òptic”, per treure ferro a l’assumpte quan la fred et glaça les idees. Amb 56 anys d’edat, ell mateix creu que difícilment podrà complir el repte que es va plantejar d’escalar els catorze vuitmils a l’hivern. Comptant també les seves ascensions en altres èpoques, Moro ja ha pujat vuit vuitmils, inclòs l’Everest, que ha completat quatre vegades.

A més de ser un dels alpinistes més destacats de l’era moderna, Simone Moro també és conegut com a pilot d’helicòpter especialista en rescats a grans altituds. A causa del canvi de pressió, els helicòpters tenen dificultats per volar per sobre dels 6.000 metres, però el seu equip va ser capaç de rescatar a 7.800 m d’altitud un alpinista que escalava l’Everest. Moro va coordinar l’operació des del camp 2 i el seu company Maurizio Folini va pilotar l’helicòpter, que van alleugerir de pes traient-li les portes i els seients. Un gest que l’honora, perquè l’helicòpter, de la seva propietat, té un cost de dos milions d’euros i l’assegurança ja no donava cobertura a tanta altura.

Sonat va ser el seu rescat del cos sense vida d’un alpinista ucraïnès a la cara nord del Teng Kang Poche. Com que no hi havia espai per fer aterrar l’helicòpter, Simone Moro no va dubtar a penjar-se d’una corda de 30 metres per poder arribar fins al cos. Fa dos anys també va mobilitzar el seu helicòpter –a més d’abandonar una expedició al Manaslu– en saber que Sergi Mingote havia tingut un accident al K2. Malauradament, l’alpinista català va morir abans que l’italià pogués envolar-se per intentar rescatar-lo.