A hores d’ara ja ningú discuteix que veure jugar el Girona és un espectacle. La històrica victòria a Montjuïc és la confirmació de l’assalt al poder de l’equip de Míchel, capaç de liderar la classificació de primera divisió, amb 16 jornades disputades, al davant dels tres clubs més potents. Els números, agafis quin agafis, són per treure’s el barret. I la manera de jugar, superar obstacles i acumular gols i punts, enamora. Els jugadors volen, de volar, com explicava Quique Cárcel després del 2-4 contra el Barça. El conjunt blaugrana arribava al duel català amb l’esperança d’haver trobat el rumb, pel bon paper contra el Porto i l’Atlético, i en va sortir un altre cop desorientat i amb Xavi argumentant que dirigeix un equip en construcció. Res a veure amb el Girona de Míchel, que a l’estiu va perdre puntals com Santi Bueno, Oriol Romeu, Riquelme i Taty Castellanos i que, ja durant la pretemporada i amb peces per incorporar, mostrava símptomes d’estar molt ben fet. Tot flueix. Una identitat forjada a partir d’automatismes treballats i ben assimilats, claredat d’idees, convenciment i confiança que li permeten rendir en tots els escenaris i contextos i relativitzar baixes de tant pes com el que podíem preveure que significaria la lesió de Yangel Herrera, o com ho va ser temps enrere la de Tsygankov. Savinho és d’un altre nivell, però l’equip també es pot permetre fer anar de bòlit rivals tenint el brasiler apagat, com en la primera part a Montjuïc.

En l’onze tipus molt definit que Míchel fa excel·lir, no hi ha lloc per a Cristhian Stuani. Suplent de Castellanos el curs passat, el capità té ara al davant Artem Dovbyk. Però el tècnic té en l’uruguaià un tresor. Pocs davanters amb la trajectòria de Stuani serien capaços d’assumir amb tanta correcció el seu rol secundari. Aporta minuts de qualitat, mai millor dit. S’ha guanyat fa temps capacitat d’amenaça –els centrals rivals, després d’haver-se barallat tanta estona amb una bèstia com Dovbyk, deuen maleir veure’l entrar– i és el primer que sap molt bé què pot oferir. No podia fer gaire més en l’estona que va tenir al Lluís Companys, on va caçar una pilota anant-se a barallar amb Araujo que es va convertir en l’assistència de l’1-3, i va rebre la recompensa poètica de tancar la primera victòria de la història del club contra el Barça. El golejador per qui es demana una estàtua a Girona va patir com pocs les garrotades que els tancaven les portes de primera –sobretot aquella final contra l’Elx que es va ennegrir quan el VAR el va fer expulsar– i gaudeix ara de la meravellosa trajectòria de l’equip, encara que sigui des d’un segon pla. Com qui no vol la cosa, ha fet sis gols i dues assistències en 540 minuts de lliga. I amb 37 anys, és capaç, com si fos l’aspirant novell que vol treure el cap, de jugar sencer un partit de copa a Oriola i marcar els gols de la remuntada –el 2-2 i el 2-3– d’un partit que s’havia complicat.

Amb un contracte llarguíssim, fins al juny del 2026 –tindrà 39 anys fets a l’octubre–, que es va diferir quan el club no podia assumir el seu sou i que va provocar algun estira-i-arronsa fa uns mesos, fa de mal dir com gestionaran la recta final. Quan dirà prou. Acabi com acabi, serà una llegenda. L’és. I cada dia ofereix una lliçó. Jugant tot un partit o 20 minuts. A Los Arcos o al Lluís Companys. Contra un equip de segona FEF o contra el campió de lliga de primera. Sí, Stuani és un tresor.