Quants equips van guanyant 1-2 al camp del Barça i el primer canvi que fan és fer entrar un davanter centre? Molt pocs, per no dir gairebé cap.

Hi ha accions que defineixen una filosofia. Hi ha decisions que mostren una manera d’estar en el món. Diumenge al vespre, quan el Girona guanyava el Barça per 1-2, en lloc de resguardar-se, de preservar el resultat, de preparar-se per a un atac continu del Barça fins al final, el Girona va fer el contrari, el que no fa gairebé ningú: fer entrar un davanter centre, Cristhian Stuani. Hi ha canvis que són una declaració d’intencions.

No és un canvi i prou. També van entrar de davanters Valery i Portu. Ni és l’única vegada que ho ha fet, sinó que és marca de la casa. Quan el Girona va remuntar a El Sadar, els canvis també van ser per fer entrar Stuani i Portu. Si jugar a l’atac t’ha dut fins aquí i t’ha anat bé, per què ho hauries de canviar? Aquesta reflexió tan òbvia a la pràctica no ho és gens, i la majoria d’equips de futbol fan el contrari. Quan es posen al davant del marcador canvien la seva manera de jugar com un mitjó, es tanquen a darrere i a resistir.

De fet, el que fa el Girona és el que feia el Barça antològic de fa uns quants anys. Jugar a l’atac amb un joc combinatiu i profusió d’arribades, guanyar perquè no pares d’arribar contínuament.

Hi ha moltes claus que expliquen l’èxit d’aquest Girona. Rius de tinta i minuts de televisió i de ràdio ho intenten explicar. Però una de les més importants és creure en el que fas i fer-ho sempre, a fons, fins al final i peti qui peti. No hi ha gaire gent disposada a seguir la seva filosofia tan a fons. El més normal és contemporitzar. Anar fent la viu-viu. Però aquest Girona és diferent i li està sortint tot bé.

També cal reconèixer que Stuani no és qualsevol davanter. Segons Míchel és el millor davanter de primera dins l’àrea. Ho certifica el fet que és el jugador de la lliga que més gols ha fet sortint de suplent, i té 37 anys. En la jugada del tercer gol és capaç de despenjar de cap una pilota llarguíssima i deixar una assistència de gol a Valery, que l’escalenc no va desaprofitar. Quants davanters de menys d’1m80 guanyen una pilota llarga per dalt a Araujo? Molt pocs. En la jugada del quart gol aconsegueix aparèixer del no-res i sense marcatge a dins l’àrea petita. Què més es pot demanar?

Una vegada pot ser casualitat. Dues, sort. Però, si després de 16 jornades un equip ha guanyat 13 partits, és que hi ha alguna cosa més. Segur que al Girona li costa aguantar el ritme. No té gaires jugadors que comptin. Gairebé sempre surten els mateixos 11 i els canvis són previsibles. Però tot i això no hi ha manera de parar-los. És una màquina de fer futbol d’atac. Amb centrals que no són alts ni forts però surten jugant la pilota. Amb un lateral que sembla un extrem i un altre que és un futbolista total, en el sentit que va per tot el camp. Un director d’orquestra d’Ulldecona que voldrien gairebé tots els equips de la lliga i sempre amb tres davanters, tot i que quan hi ha una centrada et poses a comptar quants jugadors hi ha dins l’àrea i mai te’n surten menys de quatre o cinc.

Quan toca remuntar, a l’atac. Quan vas guanyant, a l’atac. Una filosofia ben estranya en un país acostumat no a guanyar sinó a aguantar i resistir. Tan estranya, que amb aquesta filosofia es guanya i tot.