Quants equips van gua­nyant 1-2 al camp del Barça i el pri­mer canvi que fan és fer entrar un davan­ter cen­tre? Molt pocs, per no dir gai­rebé cap.

Hi ha acci­ons que defi­nei­xen una filo­so­fia. Hi ha deci­si­ons que mos­tren una manera d’estar en el món. Diu­menge al ves­pre, quan el Girona gua­nyava el Barça per 1-2, en lloc de res­guar­dar-se, de pre­ser­var el resul­tat, de pre­pa­rar-se per a un atac con­tinu del Barça fins al final, el Girona va fer el con­trari, el que no fa gai­rebé ningú: fer entrar un davan­ter cen­tre, Crist­hian Stu­ani. Hi ha can­vis que són una decla­ració d’inten­ci­ons.

No és un canvi i prou. També van entrar de davan­ters Valery i Portu. Ni és l’única vegada que ho ha fet, sinó que és marca de la casa. Quan el Girona va remun­tar a El Sadar, els can­vis també van ser per fer entrar Stu­ani i Portu. Si jugar a l’atac t’ha dut fins aquí i t’ha anat bé, per què ho hau­ries de can­viar? Aquesta reflexió tan òbvia a la pràctica no ho és gens, i la majo­ria d’equips de fut­bol fan el con­trari. Quan es posen al davant del mar­ca­dor can­vien la seva manera de jugar com un mitjó, es tan­quen a dar­rere i a resis­tir.

De fet, el que fa el Girona és el que feia el Barça antològic de fa uns quants anys. Jugar a l’atac amb un joc com­bi­na­tiu i pro­fusió d’arri­ba­des, gua­nyar perquè no pares d’arri­bar contínua­ment.

Hi ha mol­tes claus que expli­quen l’èxit d’aquest Girona. Rius de tinta i minuts de tele­visió i de ràdio ho inten­ten expli­car. Però una de les més impor­tants és creure en el que fas i fer-ho sem­pre, a fons, fins al final i peti qui peti. No hi ha gaire gent dis­po­sada a seguir la seva filo­so­fia tan a fons. El més nor­mal és con­tem­po­rit­zar. Anar fent la viu-viu. Però aquest Girona és dife­rent i li està sor­tint tot bé.

També cal reconèixer que Stu­ani no és qual­se­vol davan­ter. Segons Míchel és el millor davan­ter de pri­mera dins l’àrea. Ho cer­ti­fica el fet que és el juga­dor de la lliga que més gols ha fet sor­tint de suplent, i té 37 anys. En la jugada del ter­cer gol és capaç de des­pen­jar de cap una pilota llarguíssima i dei­xar una assistència de gol a Valery, que l’esca­lenc no va des­a­pro­fi­tar. Quants davan­ters de menys d’1m80 gua­nyen una pilota llarga per dalt a Araujo? Molt pocs. En la jugada del quart gol acon­se­gueix aparèixer del no-res i sense mar­catge a dins l’àrea petita. Què més es pot dema­nar?

Una vegada pot ser casu­a­li­tat. Dues, sort. Però, si després de 16 jor­na­des un equip ha gua­nyat 13 par­tits, és que hi ha alguna cosa més. Segur que al Girona li costa aguan­tar el ritme. No té gai­res juga­dors que comp­tin. Gai­rebé sem­pre sur­ten els matei­xos 11 i els can­vis són pre­vi­si­bles. Però tot i això no hi ha manera de parar-los. És una màquina de fer fut­bol d’atac. Amb cen­trals que no són alts ni forts però sur­ten jugant la pilota. Amb un late­ral que sem­bla un extrem i un altre que és un fut­bo­lista total, en el sen­tit que va per tot el camp. Un direc­tor d’orques­tra d’Ull­de­cona que vol­drien gai­rebé tots els equips de la lliga i sem­pre amb tres davan­ters, tot i que quan hi ha una cen­trada et poses a comp­tar quants juga­dors hi ha dins l’àrea i mai te’n sur­ten menys de qua­tre o cinc.

Quan toca remun­tar, a l’atac. Quan vas gua­nyant, a l’atac. Una filo­so­fia ben estra­nya en un país acos­tu­mat no a gua­nyar sinó a aguan­tar i resis­tir. Tan estra­nya, que amb aquesta filo­so­fia es gua­nya i tot.