Havia d’arribar per força el dia en què barcelonistes de tota la vida que, durant els últims anys i fins potser només des de fa uns mesos, s’han aficionat al Girona tinguessin aquest desig temps enrere inconcebible i potser encara ara inesperat: que el Barça perdés contra aquest equip extraordinari entrenat per Michel. Encara que seguissin dubtant fins a l’últim moment que fos possible, el dia va arribar diumenge passat i el desig es va fer realitat de manera incontestable. Fins i tot potser s’hi van resistir durant part del partit, però van (ho reconec: vam) cedir en veure com jugava el Girona: mereixia la victòria. Encara més: si molts barcelonistes presumim del fet que no només ens agrada guanyar, sinó que l’equip excel·leixi en una manera de jugar que estima la pilota, el Girona feia justament allò que esperem del Barça i que, recordem-ho, ens ha fet ser-ne uns aficionats feliços.

Diuen que en l’esport és fonamental l’estat d’ànim: la moral que et fa creure que ets capaç de guanyar. Però ha d’haver-hi talent, o un sistema que tregui el millor de cada jugador en el cas d’un esport de grup, perquè això no només passi un dia o dos. Líder de la Lliga a la setzena jornada, el Girona il·lusiona. Tanmateix, hi ha el dubte: podrà mantenir aquest nivell durant la resta de la temporada? En una altra ocasió, potser parlarem dels petrodòlars, sense pensar que això ho explica tot. I de la sospita que, tard o d’hora, aquest equip es disseminarà. De moment, a gaudir-ne.