El 18 de desembre del 1973, avui fa cinquanta anys, els poc més de 1.500 socis compromissaris barcelonistes escollits per sorteig estaven cridats a les urnes per triar un president: Agustí Montal o Luis Casacuberta. Manuel Vázquez Montalbán, sempre amatent a l’actualitat del club, va analitzar deu dies abans de la contesa electoral els interessos polítics, econòmics, mediàtics, esportius i socials que configuraven el rerefons electoral.

Ambdós candidats eren empresaris d’èxit amb solvència econòmica, però Montal gaudia d’un major suport dels bancs catalans –Condal i Banca Catalana– a través dels seus vicepresidents. La composició de la llista també mostrava diferències entre els noms vinculats al barcelonisme i la política catalana de l’aleshores president i els nouvinguts casacubertians que brandaven la seva inexperiència esportiva com una prova de l’absència de vicis.

Malgrat la correcció mostrada pels dos candidats en les seves declaracions públiques, va aparèixer un joc brut i subterrani entre les dues revistes especialitzades de l’entorn culer. El setmanari Revista Barcelonista (RB) s’alineava amb l’oposició denunciant el comportament electoral de Montal. La resposta de Barça, publicació oficial del club, defensant el president de les acusacions i atacant el seu adversari titllant-lo d’“home petit”, no es va fer esperar.

Tanmateix, la batalla principal es va lliurar en el terreny esportiu. El president Montal va endarrerir els comicis uns mesos amb l’esperança que la incorporació de Cruyff millorés el rendiment de l’equip la temporada següent. Una decisió encertada que, malgrat la contundent crítica a la seva gestió realitzada per Casacoberta, podia decantar el resultat a favor seu.

La sospita amb relació a la compra de vots va estar present durant tota la campanya, fins al punt que una pregunta d’un periodista sobre les promeses personals realitzades als compromissaris no va aconseguir desvetllar una indignació generalitzada. Afortunadament, els dos aspirants van coincidir en la seva preocupació per la impossibilitat que tots els socis poguessin expressar-se, mostrant així el seu tarannà democràtic. Una demanda que potser responia a un canvi en la mentalitat del públic i als nous temps que s’aproximaven pel país (“Todo el poder para los socios”, Triunfo).

Encara no fa mig segle que l’elecció del president del Barça es va realitzar per sufragi universal. Durant la major part de la història del club la responsabilitat de decidir-ne el futur ha estat en mans d’uns pocs privilegiats. En un moment en què cada vegada se senten més veus que vaticinen la conversió del Barça en una societat anònima esportiva, el darrer a plantejar-ho fa tan sols unes setmanes ha estat Gerard Piqué, cal reivindicar el valor de la participació democràtica per tal que els socis no perdin mai la potestat de designar el seu president.

Com posava de manifest Vázquez Montalbán, sabem que dins els processos electorals hi ha interessos ocults al darrere de les candidatures, favors rebuts que s’hauran de retornar, parcialitat dels mitjans de comunicació, picabaralles entre les famílies barcelonistes, crítiques punyents als adversaris, anuncis de fitxatges per amagar deficiències en la gestió o maniobres per aprofitar la posició dins el club en benefici propi.

Tanmateix, la possibilitat d’escollir cada cert temps la persona que dirigirà el club és un dels valors més preuats que encara conservem com a socis. Durant un llarg període no vam gaudir d’aquest dret per raons polítiques, ara no ens el poden arrabassar per motius econòmics. El lema “el Barça és quelcom més que un club de futbol”, amb què Agustí Montal va guanyar les eleccions del 1973, pren en aquesta participació universal, juntament amb la catalanitat, el seu sentit i significat més ple. Continuar sent un club de futbol sense mantenir-ne la propietat posaria fi a la seva singularitat democràtica. Un atribut que hauria de ser innegociable.