Les destitucions són sempre traumàtiques, material sensible. De vegades, quan la part feble afectada –o sigui, l’entrenador o entrenadora– necessita quedar-se al club perquè li calen els diners i li fa por no cobrar el que li deuen si posa el crit al cel, es parla d’“acord entre les dues parts”. Un eufemisme. T’han fotut al carrer i ja està. Ara, amb les xarxes, mana la immediatesa. Recordo fa anys un tècnic del malaurat Reus de futbol que va venir a la redacció de Tarragona de l’Esportiu sense saber que l’havien fet fora. Allò d’assabentar-se’n per la premsa dut a l’extrem. En el cas de Laura Antoja, la paraula destitució, sense embuts, va aparèixer en un dels comunicats de l’Spar Girona. Tot semblava normal fins que en l’anunci s’especificava que a la tarda la directora esportiva, Laia Palau, faria una compareixença per explicar els motius del cessament –fins aquí, res paranormal–, acompanyada de la mateixa afectada. Això em va semblar una gran novetat en el modus operandi i em vaig preguntar si no estàvem entrant en un nou paradigma. Antoja, però, s’hi va repensar i, amb bon criteri, va optar per no seure al costat de Palau, que era la que havia d’explicar el perquè. Els entrenadors saben que si els resultats no són bons tenen molts números per caure, però comparèixer conjuntament ja em sembla excessiu. El club ha invertit en una bona plantilla que ben bé podria jugar en l’Eurolliga. Busca una reacció, que la gent xali, i el temps se li esmuny. Res de nou.