Què passaria si el Barça fitxés Mourinho com a substitut de Xavi? Ja tindríem la polèmica servida. Doncs aquesta és la peça que té al teler ara mateix l’Spar Girona. Després de la destitució de Laura Antoja com a entrenadora de les gironines, el club busca un substitut “amb experiència i que sàpiga de què va la cosa perquè l’adaptació sigui tan ràpida com sigui possible”, segons paraules de la directora esportiva, Laia Palau. I el nom que sona com a recanvi és el de Roberto Íñiguez, el Mourinho gironí. Un home amb destacada experiència en el món del bàsquet femení, que acumula èxits allà on va, però que, en la mateixa proporció, acapara polèmiques i desavinences, no ja només amb les aficions contràries sinó als mateixos clubs en què ha estat contractat. Algunes fonts assenyalen que el fitxatge ja està lligat. D’altres, que s’hi estan tenint converses. Com a mínim, l’opció està sobre la taula. I, per aquest sol fet, ja s’ha generat un rum-rum a l’entorn del club gironí. I és que Íñiguez, malgrat ja haver completat una primera etapa a Girona, la qual va suposar el primer títol de lliga per al club, no és sant de devoció entre l’afició de l’Uni. Ningú oblida les seves provocacions a Fontajau quan estava al capdavant de l’Avenida. Ni tampoc les seves declaracions davant la premsa per carregar contra l’etern rival. No són fàcils d’oblidar. Íñiguez es mostra còmode en aquesta situació de ser la diana de l’afició contrària. Diu que és per treure pressió a les seves jugadores. I jo hi afegiria molta fam de protagonisme.

Ara la qüestió, però, és com rebrà l’afició de l’Spar el tècnic que ha estat més xiulat a Fontajau. Aquell que ningú volia veure ni en pintura ara és probable que s’assegui a la banqueta local. Segurament, la pregunta no hauria de ser com el rebrà l’afició, sinó amb quina actitud arribarà el tècnic. Entonarà algun tipus de mea culpa? Tindrà algun gest per guanyar-se de nou l’entorn gironí? Veurem... El que és inqüestionable és que, d’una manera o d’una altra, la reconciliació –no es pot utilitzar cap altra paraula més adient– ha d’arribar. I al més aviat possible. El calendari i els objectius d’un equip que ha d’estar en disposició de disputar tots els títols així ho exigeixen. L’equip ara no convenç i ho verbalitza la mateixa directora esportiva. I l’acomiadament de Laura Antoja acaba sent, com passa tot sovint en el món de l’esport, la tria d’un cap de turc per propiciar una reacció. Una destitució no sé si dir-ne injusta, perquè era una realitat evident que l’equip no funcionava. Però se li podia demanar més, a Antoja? A una persona de la casa, que entomava un gran repte des d’una inexperiència sabuda per tots des de l’inici, que només ha tingut tres mesos per poder encarrilar el projecte, amb problemes a la pista i als vestidors? Si tothom tenia clar que era una aposta arriscada, potser el beneplàcit de donar un temps prudencial per poder reivindicar-se ha estat massa curt. Però Antoja també coneix prou bé aquest món per saber que l’entrenador és el primer damnificat quan les coses no rutllen. I, malauradament, a Girona ja ha succeït diverses vegades i en poc temps. En aquest sentit, però, ja no hi ha marxa enrere. Veurem si es confirma Íñiguez, com es vesteix el seu fitxatge, amb quina actitud arriba i, la gran incògnita, si el primer dia a Fontajau hi haurà aplaudiments o xiulets.