Què pas­sa­ria si el Barça fitxés Mou­rinho com a subs­ti­tut de Xavi? Ja tindríem la polèmica ser­vida. Doncs aquesta és la peça que té al teler ara mateix l’Spar Girona. Després de la des­ti­tució de Laura Antoja com a entre­na­dora de les giro­ni­nes, el club busca un subs­ti­tut “amb experiència i que sàpiga de què va la cosa perquè l’adap­tació sigui tan ràpida com sigui pos­si­ble”, segons parau­les de la direc­tora espor­tiva, Laia Palau. I el nom que sona com a recanvi és el de Roberto Íñiguez, el Mou­rinho gironí. Un home amb des­ta­cada experiència en el món del bàsquet femení, que acu­mula èxits allà on va, però que, en la mateixa pro­porció, aca­para polèmiques i des­a­vi­nen­ces, no ja només amb les afi­ci­ons contràries sinó als matei­xos clubs en què ha estat con­trac­tat. Algu­nes fonts asse­nya­len que el fit­xatge ja està lli­gat. D’altres, que s’hi estan tenint con­ver­ses. Com a mínim, l’opció està sobre la taula. I, per aquest sol fet, ja s’ha gene­rat un rum-rum a l’entorn del club gironí. I és que Íñiguez, mal­grat ja haver com­ple­tat una pri­mera etapa a Girona, la qual va supo­sar el pri­mer títol de lliga per al club, no és sant de devoció entre l’afició de l’Uni. Ningú oblida les seves pro­vo­ca­ci­ons a Fon­ta­jau quan estava al cap­da­vant de l’Ave­nida. Ni tam­poc les seves decla­ra­ci­ons davant la premsa per car­re­gar con­tra l’etern rival. No són fàcils d’obli­dar. Íñiguez es mos­tra còmode en aquesta situ­ació de ser la diana de l’afició contrària. Diu que és per treure pressió a les seves juga­do­res. I jo hi afe­gi­ria molta fam de pro­ta­go­nisme.

Ara la qüestió, però, és com rebrà l’afició de l’Spar el tècnic que ha estat més xiu­lat a Fon­ta­jau. Aquell que ningú volia veure ni en pin­tura ara és pro­ba­ble que s’asse­gui a la ban­queta local. Segu­ra­ment, la pre­gunta no hau­ria de ser com el rebrà l’afició, sinó amb quina acti­tud arri­barà el tècnic. Ento­narà algun tipus de mea culpa? Tindrà algun gest per gua­nyar-se de nou l’entorn gironí? Veu­rem... El que és inqüesti­o­na­ble és que, d’una manera o d’una altra, la recon­ci­li­ació –no es pot uti­lit­zar cap altra paraula més adi­ent– ha d’arri­bar. I al més aviat pos­si­ble. El calen­dari i els objec­tius d’un equip que ha d’estar en dis­po­sició de dis­pu­tar tots els títols així ho exi­gei­xen. L’equip ara no con­venç i ho ver­ba­litza la mateixa direc­tora espor­tiva. I l’aco­mi­a­da­ment de Laura Antoja acaba sent, com passa tot sovint en el món de l’esport, la tria d’un cap de turc per pro­pi­ciar una reacció. Una des­ti­tució no sé si dir-ne injusta, perquè era una rea­li­tat evi­dent que l’equip no fun­ci­o­nava. Però se li podia dema­nar més, a Antoja? A una per­sona de la casa, que ento­mava un gran repte des d’una inex­periència sabuda per tots des de l’inici, que només ha tin­gut tres mesos per poder encar­ri­lar el pro­jecte, amb pro­ble­mes a la pista i als ves­ti­dors? Si tot­hom tenia clar que era una aposta arris­cada, pot­ser el beneplàcit de donar un temps pru­den­cial per poder rei­vin­di­car-se ha estat massa curt. Però Antoja també coneix prou bé aquest món per saber que l’entre­na­dor és el pri­mer dam­ni­fi­cat quan les coses no rut­llen. I, malau­ra­da­ment, a Girona ja ha succeït diver­ses vega­des i en poc temps. En aquest sen­tit, però, ja no hi ha marxa enrere. Veu­rem si es con­firma Íñiguez, com es ves­teix el seu fit­xatge, amb quina acti­tud arriba i, la gran incògnita, si el pri­mer dia a Fon­ta­jau hi haurà aplau­di­ments o xiu­lets.