Hermann Buhl era un avançat al seu temps. El 1953, només tres anys després de la primera ascensió a un vuitmil, que van aconseguir els francesos Maurice Herzog i Louis Lachenal a l’Annapurna (8.091 m), es va convertir en el primer alpinista de la història que escalava un vuitmil sense oxigen embotellat i, per acabar-ho d’adobar, en solitari: el Nanga Parbat (8.126 m). No va ser fins a un parell de dècades després, sobretot a partir de Reinhold Messner, que es van començar a normalitzar les ascensions als cims més alts del món en aquest estil. Ho dic malament. Més aviat es van començar a convertir en tendència entre l’elit més destacada de l’alpinisme mundial. Per les dificultats i els perills afegits que suposen, les escalades a cims de 8.000 metres sense oxigen suplementari no han estat mai habituals. Ni encara ho són.

Cal matisar que l’extraordinària ascensió de Hermann Buhl no va suposar cap rècord d’altitud sense oxigen afegit. El 1924, els britànics Edward Norton i Howard Somervell ja havien escalat a pèl gairebé fins als 8.600 metres durant una expedició a l’Everest (8.848 m). Però l’ascensió d’aquest alpinista tirolès sí que es pot qualificar amb tots els epítets grandiloqüents que vulgueu: èpica, històrica, dramàtica, extrema... Tots s’hi ajusten. L’alpinista austríac va afegir-se a aquesta expedició alemanya liderada per Karl-Maria Herrligkoffer. Mentre començava el muntatge dels camps d’altitud van tenir notícia que Edmund Hillary i Tenzing Norgay havien escalat el segon vuitmil de la història i el més alt: l’Everest. Potser això va esperonar el jove Buhl, que va desobeir les ordres del cap de l’expedició, en considerar que la seva estratègia era massa conservadora i no assumia els riscos inherents a la muntanya, i va decidir tirar pel dret tot sol.

El 3 de juliol, a les set de la tarda, l’alpinista tirolès trepitjava el cim del Nanga Parbat, on va deixar el piolet com a prova. En iniciar el descens va perdre la corretja d’un grampó i no disposava ni d’un trist cordino per lligar-se’l. Va continuar amb dos bastons i un sol grampó, però la nit li va caure a sobre i es va veure obligat a picar-se un bivac a més de 8.000 m i sense equip. No us hi vulgueu trobar mai. Amb les primeres llums va reprendre el descens en l’agonia. Tenia al·lucinacions, es pensava que el perseguien. A més, va perdre un guant i ja no notava els peus. Però va continuar avall. Perdre metres era de vital importància. A prop d’un camp d’altitud va divisar dos companys, Hans Ertl i Walter Fruenberg, que va córrer a socórrer-lo. Se’l van trobar fet una pelleringa, però no es podien aturar. A les set de la tarda, 24 hores després d’haver fet cim, va arribar amb els seus companys al camp base. No el van rebre amb grans celebracions. Les cares eren llargues. Va tenir èxit, però havia desoït el cap de l’expedició. Tant li feia. Acabava de fer història.

Hermann Buhl es va refer de les congelacions que va patir i va tornar a les muntanyes. El 1957 va fer la primera ascensió al Broad Peak (8.047 m), aquest cop compartida amb Fritz Wintersteller, Marcus Schmuck i Kurt Diemberger. Només unes setmanes després, Buhl i Diemberger van decidir escalar el veí Chogolisa (7.665 m), però durant l’ascensió els va atrapar una tempesta de neu. Buhl va tenir una caiguda mortal en trencar-se-li una cornisa de neu quan hi passava per sobre. El seu cos continua a les muntanyes.