El Girona ha deixat de fer gràcia quan el terra dels poderosos s’ha mogut i la repartició dual del triomf s’ha vist afectada per un intrús que no té el poder ni la influència econòmica d’un Atlético de Madrid legitimat a respirar de tant en tant. A partir d’aquí, l’equip simpàtic del joc de posició ja és la mosca emprenyadora que s’ha d’erosionar com sigui, i aquesta guerra freda, no ens enganyem, té dos pols originaris: Madrid i Barcelona.

Conseqüentment, ha començat des de Madrid el discurs repetitiu i buit del filial del City, ignorant completament el pes econòmic real de la plantilla del Girona i la capacitat de vertebrar un equip amb els jugadors que els mateixos poderosos i equips de segona categoria no han considerat dignes. La veritat no té importància quan es tracta de protegir el poder, per això, la central lletera ha engegat la maquinària per abocar immundícia: Girona és el City, o sigui, el City és Guardiola, dit d’altra manera, Guardiola és l’independentisme, per tant, l’independentisme és Puigdemont i Puigdemont és la nostra humiliació. Són simples com la forma arrodonida dels genitals de qualsevol brau dels seus, i aquesta temporada del retorn del pròfug no es poden permetre que el Girona ocupi un hipotètic lideratge a la lliga. Ja seria la mortificació màxima, diuen entre passadissos servils del règim: el sediciós entrant amb el puny enlaire mentre el seu equip lluita pel títol. Solució ràpida: escampem merda amb el ventilador que la mentida s’arrela amb forma de veritat.

D’altra banda, amb un estil educat, gens difamador, i vertebrat en la seva omnipresència mundial com a club, el Barça no se sent còmode tenint la competència directa a cent quilòmetres, i més, quan aquest desafiament ve d’un club que té Ferran Soriano com a director general i es basa en el llibre d’estil definidor del Barça: El Girona m’està guanyant amb el joc que jo vaig patentar i ara soc incapaç de dur a terme. Així doncs, mentre el fitxatge d’Oriol Romeu responia purament a l’interès legítim del Barça de reforçar el mig del camp de la millor manera possible, l’interès i obsessió per Aleix Garcia quan tens Gündogan, Pedri, De Jong, Romeu, Fermín, Sergio Roberto, o Marc Casadó, doncs res, clarament s’ha de llegir en clau de competència de clubs, d’agafar qui tu vols i a sobre, d’afeblir qui et feia gràcia fa uns mesos i ara voldries tornar a veure en la distància. Res és casualitat quan busques la solució en el cervell del Girona en lloc de plantejar-te que el problema el tens a casa.

En definitiva, crispetes i a gaudir d’aquest petit desafiament del poder, d’aquesta humil repte que han de resoldre els de la Superlliga, d’aquesta modesta història que t’ajuda a creure que a vegades no tot surt com els de sempre havien previst, i per tant, no se’t poden pixar a sobre mentre diuen que plou.