És fàcil dir-ho ara, però Míchel Sánchez és un paio espe­cial. A mi per­so­nal­ment em va cap­ti­var des del pri­mer dia que va ater­rar en el Girona, l’estiu del 2021. Em va engan­xar cobrint el con­junt blanc-i-ver­mell per a aquest diari i de seguida, no només jo, tots els com­panys dels mit­jans de comu­ni­cació que seguíem el dia a dia de l’equip vam ado­nar-nos que era algú dife­rent. No feia ni dos dies que havia tre­pit­jat Mon­ti­livi i ja ens va dema­nar sis­plau que li féssim les pre­gun­tes en català, i després hi havia el seu dis­curs, far­cit de conei­xe­ment, és clar, franc i sin­cer. La seva presència va resul­tar real­ment esti­mu­lant en un món, aquest el del fut­bol pro­fes­si­o­nal, que s’ha tor­nat tan hermètic. “Vull fer història amb el Girona”, repe­tia en les rodes de premsa en els ini­cis. Reco­nec que en oca­si­ons va sem­blar-me un il·lumi­nat –dir això ara és blas­fe­mar, demano dis­cul­pes–, però és que cos­tava d’enten­dre que ho tingués tan clar. Perquè sem­bla ara que Míchel quan va arri­bar al Girona pujava a un cavall gua­nya­dor, i no. No, no i no. No ens enga­nyem. El tècnic va aga­far les reg­nes d’un equip que estava trin­xat, després d’enca­de­nar un des­cens a segona (2018/19) i dues finals de pro­moció per­du­des (2019/20 i 2020/21). I tam­poc era un equipàs en la cate­go­ria de plata. De fet, Fran­cisco havia fet un mira­cle clas­si­fi­cant-lo a play-off el curs ante­rior i, a més, Míchel va que­dar-se sense Yan Couto, Mama­dou Sylla, Edgar Bárce­nas, Sebas Cristóforo i Gerard Gum­bau. Alguns d’ells són noms que sonen llu­nyans, però que eren impor­tants ales­ho­res. Míchel, però, no tenia dub­tes. Li van por­tar un Aleix García que estava des­ter­rat i Pol Lozano i Álex Baena, que esta­ven verds per pri­mera, i va començar a cons­truir. No sense difi­cul­tats. En la jor­nada 12, l’equip que ori­en­tava estava en posi­ci­ons de des­cens. Final­ment va asso­lir el sisè lloc, l’últim que dona accés al play-off d’ascens i la resta és història. Aque­lla que va dir que faria.