És fàcil dir-ho ara, però Míchel Sánchez és un paio especial. A mi personalment em va captivar des del primer dia que va aterrar en el Girona, l’estiu del 2021. Em va enganxar cobrint el conjunt blanc-i-vermell per a aquest diari i de seguida, no només jo, tots els companys dels mitjans de comunicació que seguíem el dia a dia de l’equip vam adonar-nos que era algú diferent. No feia ni dos dies que havia trepitjat Montilivi i ja ens va demanar sisplau que li féssim les preguntes en català, i després hi havia el seu discurs, farcit de coneixement, és clar, franc i sincer. La seva presència va resultar realment estimulant en un món, aquest el del futbol professional, que s’ha tornat tan hermètic. “Vull fer història amb el Girona”, repetia en les rodes de premsa en els inicis. Reconec que en ocasions va semblar-me un il·luminat –dir això ara és blasfemar, demano disculpes–, però és que costava d’entendre que ho tingués tan clar. Perquè sembla ara que Míchel quan va arribar al Girona pujava a un cavall guanyador, i no. No, no i no. No ens enganyem. El tècnic va agafar les regnes d’un equip que estava trinxat, després d’encadenar un descens a segona (2018/19) i dues finals de promoció perdudes (2019/20 i 2020/21). I tampoc era un equipàs en la categoria de plata. De fet, Francisco havia fet un miracle classificant-lo a play-off el curs anterior i, a més, Míchel va quedar-se sense Yan Couto, Mamadou Sylla, Edgar Bárcenas, Sebas Cristóforo i Gerard Gumbau. Alguns d’ells són noms que sonen llunyans, però que eren importants aleshores. Míchel, però, no tenia dubtes. Li van portar un Aleix García que estava desterrat i Pol Lozano i Álex Baena, que estaven verds per primera, i va començar a construir. No sense dificultats. En la jornada 12, l’equip que orientava estava en posicions de descens. Finalment va assolir el sisè lloc, l’últim que dona accés al play-off d’ascens i la resta és història. Aquella que va dir que faria.