Sens dubte és el millor que li ha passat aquest any a l’Spar Girona. La sueca Regan Magarity no va aterrar aquest estiu com a fitxatge estrella. El cartell de figures el protagonitzaven Kelsey Mitchell, principalment, i Morgan Bertsch, per la seves respectives trajectòries a la WNBA. Però la primera ja ha abandonat l’equip i la segona fa la sensació que encara necessita una fogonada per adaptar-se a la lliga espanyola i treure tot el talent que despunta de manera massa intermitent. A Magarity ja se li adjudicava un paper important en l’equip, però potser no es preveia que fos tan pal de paller com s’ha convertit en l’actualitat. Les referències eren bones: 12 punts i 7 rebots de mitjana la temporada passada en la lliga francesa, a banda de ser MVP de la copa. No pintava malament. Però a Girona no només compleix sinó que s’ha convertit en el far de l’equip, amb una constància, seguretat i estabilitat quasi miraculoses, tenint en compte el període convuls que s’ha viscut en aquesta arrencada de temporada a Girona. De les poques que no han perdut el nord en algun moment. I no és per demèrit de la resta. És complicat mantenir el cap fred quan les coses no funcionen. Algunes jugadores que en els primers compassos van oferir una bona imatge, en algun moment es van desorientar i es van deixar endur per la manca de rumb de l’equip. Magarity, no. De les poques que no feia la sensació que desaprenien a mesura que passaven les jornades. Sempre en la bona línia, passés el que passés al seu voltant. Pel caràcter suec o per les circumstància sobrevingudes, l’interior de l’equip gironí ha salvat els mobles en més d’una ocasió i acredita, ara mateix, uns números personals espectaculars: 14 punts de mitjana, 55% en tirs de camp, 82% en tirs lliures, 8 rebots i 19,4 de valoració, amb 27 minuts de joc per partit.

Segurament, amb l’arribada d’Íñiguez a la banqueta, es revalorarà encara més el seu paper, en ser un tipus de jugadora que s’adapta molt bé al sistema de joc del basc. I com a mostra, l’espectacle que va oferir divendres passat a la Seu d’Urgell: 25 punts, 10 rebots i 35 de valoració, que la van situar com a MVP de la jornada. Una estrena impecable en l’arrencada de l’era Íñiguez. Una etapa, per cert, que ha generat un còctel d’emocions entre l’afició: il·lusió per l’arribada d’un entrenador de molta solvència i experiència, però sense oblidar el passat recent que el va enfrontar amb el club i amb un cert temor per la imatge que pugui oferir, dins i fora del club. Perquè Íñiguez és un entrenador d’èxit però també un catalitzador de crisis, segons el club on ha estat que se li pregunti. És evident que se li ha de donar una oportunitat en aquesta nova etapa a Girona. I és millor aparcar els recels. Però l’aposta que ha fet el club és tan bona com arriscada. I el que tothom desitja és que hagi valgut la pena. Només el temps ens ho dirà.

El partit d’avui contra el València és un bon test per comprovar si l’Uni pot estar a l’alçada d’un equip d’Eurolliga i si l’objectiu inicial de la temporada, que era disputar tots els títols, es manté vigent. Sens dubte, en aquesta lliga 23/24 hi ha hagut un canvi de paradigma i el València i el Saragossa s’han convertit en els rivals a batre, mentre que l’Avenida i el Girona intenten adaptar-se a un nou rol, que ja no és el de preponderància. Ja no estan a un nivell superior al de la resta. La lliga s’ha equilibrat, i això és una bona notícia per a l’aficionat al bàsquet femení. Però obliga els grans a arremangar-se. I l’Uni especialment.