Infinitat de cròniques del Madrid dels últims anys han parlat de la flor que tenia Zidane o que ara pot tenir Ancelotti. I segurament n’hi haurà moltes que començaran a parlar de la flor que té Míchel Sánchez, i és que s’ha de reconèixer que el Girona va tenir un punt de sort per endur-se la victòria contra l’Atlético després de viure molts minuts al límit contra un equip que, amb Morata, Griezmann i De Paul, semblava que havia d’acabar atropellant els gironins. Un punt de sort necessari perquè Iván Martín marqués, en l’afegit, el 4-3 definitiu d’una manera que ni el mateix migcampista s’acabava de creure. Però la sort en el futbol és per a qui la busca. El Madrid ho ha demostrat durant moltíssims anys, guanyant i remuntant una llarga llista de partits simplement a còpia de fe. I ara, el Girona de Míchel té aquesta virtut. És un equip que creu cegament en el que fa, fins i tot quan durant el partit van mal dades. Amb això, i amb una base treballada de meravella, el Girona ja ha cridat als quatre vents que aspira a aquesta lliga. Perquè només amb el talent potser no pot competir contra el Madrid, el Barça, l’Atlético o alguns altres, però amb la recepta completa el Girona ha demostrat en aquesta primera volta que el Madrid és l’únic que li pot seguir el ritme. El mateix Iván Martín n’és una clara mostra. A priori un jugador de perfil baix, però que és, ara mateix, un dels més diferencials de primera divisió. Quan tot rutlla, no hi ha límit.