Si mai no tenen la santa paciència de fer l’equilibrista a la cua que farceix l’estretor de la via Ricasoli de Florència enmig de dubtoses reproduccions d’obres d’art estampides en paper, tela o amb guixos de colors a les llambordes i als panots de les voreres per fer-los esquitxar algun cèntim i, en traspassar el llindar de la Galleria dell’Accademia, encara mantenen dreta la dignitat entre tanta empenta i intents de prendre’ls la cartera, m’agrairan, després que en el control d’entrada els hagin advertit que, si no és amb un guiatge pagat de l’empresa que en té cura, ningú, sota pena de multa, no els pot explicar res als peus de l’estàtua, que els aconselli de donar unes quantes voltes observant la posició, la fona i el tensat dels músculs del David de Miquel Àngel i que, en acabat de trobar-hi la justificació ben asseguts a la bancada de fusta que li circumscriu l’esquena, s’alcin i se li plantin al davant per esbrinar què mira.

Els confesso que Miquel Àngel em fascina; no pas per pintor, escultor o arquitecte, sinó per savi; perquè domina tant la intel·ligència que és capaç de transmetre-la.

Cap on projecta els ulls, el seu David? No pas cap a nosaltres, perquè ens convertiria en Goliats i no som pas a qui s’encara; al contrari, que ens fa de guia. Tampoc no els projecta cap al gegant de l’exèrcit filisteu contra qui representa que s’enfronta en solitari, sinó, per damunt nostre, cap a la seqüència d’esdeveniments que poden donar-li la victòria.

Sí, el David és el futur iniciant-se.

Ve a tomb, aquesta entrada, de l’inici d’ahir en el desert d’Al-Ula, a l’Aràbia Saudita, de la 46a edició del Dakar, que enguany recorrerà 7.891 km repartits en una dotzena d’etapes, 4.727 dels quals engolits contra el rellotge. Hi haurà 778 competidors en 187 equips i 434 vehicles seguits per gent de 190 països mitjançant 70 cadenes de televisió i 120 mitjans de difusió durant més de 4.200 hores de connexió televisiva i cap a 270 milions de reproduccions de vídeos penjats pels 2.500.000 seguidors de Facebook, els 1.800.000 d’Instagram, 865.000 de Tik-Tok, 560.000 d’X (l’any passat, Twitter), 540.000 de Youtube i 300.000 de la plataforma xinesa Weibo. Amb els equips d’assistència, periodistes, afins i cap a 750 membres de l’organització, cada un dels quinze dies que dura l’espectacle unes 3.000 persones ocuparan les ciutats portàtils distribuïdes pels prop de 400.000 km² de l’escenari de la prova. Cada dia, 120 camions s’encarregaran de traslladar d’un lloc a l’altre 25 generadors elèctrics de gasoil dels grossos, aigua per a les dutxes i els sanitaris i la teca per als més de 150.000 àpats que, en total, s’hauran repartit, al final, entre tanta gentada. Tan sols per als vehicles que competeixen, es calcula que la despesa en combustible pot arribar fàcilment als 3,5 milions de litres o, transposats a una mesura d’estar per casa, al consum habitual de l’utilitari de vostès durant 700 anys i un dia.

A banda de tot aquest eixam de criatures i maquinària movent-se per la sorra del desert, 14 helicòpters hi pul·lularan per sobre, entre els de l’organització, la premsa i els 4 medicalitzats, perquè res no impedeixi la dosi diària de pols als nassos dels milions d’espectadors de l’altra banda de les pantalles.

El Dakar, ves quin gegant afamat d’energia.

Sense haver de fer cua en cap carreró atapeït de trampes, tan sols alçant la vista cap als teulats que els circumden, de ben segur que s’han fixat com la proliferació de plaques fotovoltaiques es concentra, sobretot, en aquelles zones habitades on la militància mediambiental està supeditada a la rendibilitat de la inversió econòmica familiar un cop descomptada la despesa de la llum; altrament dita, d’una manera ben premonitòria, força.

Es tracta d’un fenomen ben estudiat i que les estadístiques corroboren. Hi ha poques revolucions tan eficaces com les que aporten un benefici tangible a la butxaca de la massa. Fixin-se, sense anar tan lluny, com el consum de bosses de plàstic dels supermercats es redueix dràsticament quan es fan pagar, com anem posant preu a la recollida selectiva de deixalles per reduir embolcalls i malbaratament de teca i, als pobles, com es fa recaure sobre l’erari públic l’incompliment de la despesa màxima d’aigua per persona i dia decretada.

Ras i curt, ens requen més els 0,5 euros rascats de la butxaca per acabar llegint aquestes ratlles, que els milions que ens deixem prendre per armar el monstre.

I vet aquí el punt on ens projecta els ulls l’estàtua de Miquel Àngel.