0,5 contra milions

Si mai no tenen la santa paciència de fer l’equi­li­brista a la cua que far­ceix l’estre­tor de la via Rica­soli de Florència enmig de dub­to­ses repro­duc­ci­ons d’obres d’art estam­pi­des en paper, tela o amb gui­xos de colors a les llam­bor­des i als panots de les vore­res per fer-los esquit­xar algun cèntim i, en tras­pas­sar el llin­dar de la Galle­ria dell’Acca­de­mia, encara man­te­nen dreta la dig­ni­tat entre tanta empenta i intents de pren­dre’ls la car­tera, m’agrai­ran, després que en el con­trol d’entrada els hagin adver­tit que, si no és amb un guiatge pagat de l’empresa que en té cura, ningú, sota pena de multa, no els pot expli­car res als peus de l’estàtua, que els acon­se­lli de donar unes quan­tes vol­tes obser­vant la posició, la fona i el ten­sat dels músculs del David de Miquel Àngel i que, en aca­bat de tro­bar-hi la jus­ti­fi­cació ben asse­guts a la ban­cada de fusta que li cir­cums­criu l’esquena, s’alcin i se li plan­tin al davant per esbri­nar què mira.

Els con­fesso que Miquel Àngel em fas­cina; no pas per pin­tor, escul­tor o arqui­tecte, sinó per savi; perquè domina tant la intel·ligència que és capaç de trans­me­tre-la.

Cap on pro­jecta els ulls, el seu David? No pas cap a nosal­tres, perquè ens con­ver­ti­ria en Goli­ats i no som pas a qui s’encara; al con­trari, que ens fa de guia. Tam­poc no els pro­jecta cap al gegant de l’exèrcit filis­teu con­tra qui repre­senta que s’enfronta en soli­tari, sinó, per damunt nos­tre, cap a la seqüència d’esde­ve­ni­ments que poden donar-li la victòria.

Sí, el David és el futur ini­ci­ant-se.

Ve a tomb, aquesta entrada, de l’inici d’ahir en el desert d’Al-Ula, a l’Aràbia Sau­dita, de la 46a edició del Dakar, que enguany recor­rerà 7.891 km repar­tits en una dot­zena d’eta­pes, 4.727 dels quals engo­lits con­tra el rellotge. Hi haurà 778 com­pe­ti­dors en 187 equips i 434 vehi­cles seguits per gent de 190 països mit­jançant 70 cade­nes de tele­visió i 120 mit­jans de difusió durant més de 4.200 hores de con­nexió tele­vi­siva i cap a 270 mili­ons de repro­duc­ci­ons de vídeos pen­jats pels 2.500.000 segui­dors de Face­book, els 1.800.000 d’Ins­ta­gram, 865.000 de Tik-Tok, 560.000 d’X (l’any pas­sat, Twit­ter), 540.000 de You­tube i 300.000 de la pla­ta­forma xinesa Weibo. Amb els equips d’assistència, peri­o­dis­tes, afins i cap a 750 mem­bres de l’orga­nit­zació, cada un dels quinze dies que dura l’espec­ta­cle unes 3.000 per­so­nes ocu­pa­ran les ciu­tats portàtils dis­tribuïdes pels prop de 400.000 km² de l’esce­nari de la prova. Cada dia, 120 cami­ons s’encar­re­ga­ran de tras­lla­dar d’un lloc a l’altre 25 gene­ra­dors elèctrics de gasoil dels gros­sos, aigua per a les dut­xes i els sani­ta­ris i la teca per als més de 150.000 àpats que, en total, s’hau­ran repar­tit, al final, entre tanta gen­tada. Tan sols per als vehi­cles que com­pe­tei­xen, es cal­cula que la des­pesa en com­bus­ti­ble pot arri­bar fàcil­ment als 3,5 mili­ons de litres o, trans­po­sats a una mesura d’estar per casa, al con­sum habi­tual de l’uti­li­tari de vostès durant 700 anys i un dia.

A banda de tot aquest eixam de cri­a­tu­res i maquinària movent-se per la sorra del desert, 14 helicòpters hi pul·lula­ran per sobre, entre els de l’orga­nit­zació, la premsa i els 4 medi­ca­lit­zats, perquè res no impe­deixi la dosi diària de pols als nas­sos dels mili­ons d’espec­ta­dors de l’altra banda de les pan­ta­lles.

El Dakar, ves quin gegant afa­mat d’ener­gia.

Sense haver de fer cua en cap car­reró atapeït de tram­pes, tan sols alçant la vista cap als teu­lats que els cir­cum­den, de ben segur que s’han fixat com la pro­li­fe­ració de pla­ques foto­vol­tai­ques es con­cen­tra, sobre­tot, en aque­lles zones habi­ta­des on la militància medi­am­bi­en­tal està supe­di­tada a la ren­di­bi­li­tat de la inversió econòmica fami­liar un cop des­comp­tada la des­pesa de la llum; altra­ment dita, d’una manera ben pre­mo­nitòria, força.

Es tracta d’un feno­men ben estu­diat i que les estadísti­ques cor­ro­bo­ren. Hi ha poques revo­lu­ci­ons tan efi­ca­ces com les que apor­ten un bene­fici tan­gi­ble a la but­xaca de la massa. Fixin-se, sense anar tan lluny, com el con­sum de bos­ses de plàstic dels super­mer­cats es redu­eix dràsti­ca­ment quan es fan pagar, com anem posant preu a la reco­llida selec­tiva de dei­xa­lles per reduir embol­calls i mal­ba­ra­ta­ment de teca i, als pobles, com es fa recaure sobre l’erari públic l’incom­pli­ment de la des­pesa màxima d’aigua per per­sona i dia decre­tada.

Ras i curt, ens requen més els 0,5 euros ras­cats de la but­xaca per aca­bar lle­gint aques­tes rat­lles, que els mili­ons que ens dei­xem pren­dre per armar el mons­tre.

I vet aquí el punt on ens pro­jecta els ulls l’estàtua de Miquel Àngel.