La copa dels ensurts relatius

Que el Barça arribés a patir a Bar­bas­tre diu més de la pre­o­cu­pant ines­ta­bi­li­tat de l’equip de Xavi, que quan no està hor­rorós en una pri­mera part ho espat­lla en la segona, que no pas de la màgia de la copa. Con­tra un equip de segona fede­ració, el Barça tam­poc va ser capaç de tenir un par­tit tran­quil i de gua­nyar-lo per més d’un gol de diferència, ni tan sols havent situat un 0-2 en el mar­ca­dor. També va tenir feina el seu rival en les semi­fi­nals de la super­copa de dijous, l’Osa­suna, que va gua­nyar al camp del Cas­telló en la pròrroga. I el València, també en el temps extra a Car­ta­gena. La Real va gua­nyar per la mínima a Màlaga. Posats a filar prim, el Madrid va tri­gar 54 minuts a encar­ri­lar, de penal, la visita al camp de l’Aran­dina, cuer de la quarta cate­go­ria. Par­tits amb incer­tesa, alguns més allar­gada que d’altres, i emoció, com toca en una eli­mi­natòria a par­tit únic. Però el fet és que l’única sor­presa grui­xuda va arri­bar més tard que mai. En el par­tit que va fer endar­re­rir unes quan­tes hores el sor­teig, l’Uni­o­nis­tas, de la pri­mera FEF, va eli­mi­nar en la tanda de penals el Vila-real, que no està pre­ci­sa­ment per tirar coets; es va con­ver­tir en el repre­sen­tant dels equips modes­tos en els vui­tens de final i, un parell d’hores més tard, va cele­brar amb boge­ria l’empa­re­lla­ment amb el Barça. Una tarda de somni per a l’equip de Sala­manca. En els set­zens, va que­dar eli­mi­nat un altre equip de pri­mera, però que no jugava en cap camp de pri­mera ni de segona fede­ració, ni tam­poc tenia un rival de segona A amb un interès mode­rat per a la com­pe­tició. És Las Pal­mas, que va caure a l’Heli­o­doro Rodríguez López en un derbi canari amb una trans­cendència que va més enllà de la com­pe­tició en què es dis­puti.

Els vui­tens de final, per tant, tenen un equip de pri­mera FEF, un de segona A i catorze de la màxima cate­go­ria. Que, per aca­bar-los d’aju­dar, tenien pro­gra­mats els set­zens de final en cap de set­mana, abans d’una set­mana neta de par­tits –a part dels que juguen la super­copa– i amb pos­si­bi­li­tat d’ali­near els seus millors fut­bo­lis­tes, cosa que difícil­ment s’hau­rien atre­vit a fer si els set­zens de final s’hagues­sin jugat entre set­mana. La copa dels modes­tos? No ben bé.

Els enfron­ta­ments a doble par­tit no tenien cap sen­tit. Els equips més potents assu­mei­xen més risc jugant-se-la a un sol par­tit, però sense exa­ge­rar. I sent ben cert que s’ha fet un pas enda­vant neces­sari allar­gant el nom­bre d’eli­mi­natòries resol­tes a par­tit únic, perquè el guany en emoció és inne­ga­ble, encara con­vin­dria plan­te­jar-se fer-ne un altre. Evi­tant tants con­di­ci­o­nants i obrint-se a la puresa del sor­teig ja d’entrada, com passa a la FA Cup, que diu­menge, per exem­ple, va veure com el Liver­pool eli­mi­nava l’Arse­nal a l’Emi­ra­tes Sta­dium. El sor­teig pur no deu fer cap gràcia als equips de pri­mera, i és pos­si­ble fins i tot que uns quants equips modes­tos pre­fe­rei­xin estal­viar-se’l i man­te­nir el model actual perquè els faci­lita la pos­si­bi­li­tat de rebre un club de pri­meríssim nivell. Però ales­ho­res el que s’està pri­o­rit­zant és un premi de lote­ria, més que l’encant de la com­pe­tició en si. Arri­bar lluny en la copa es con­ver­teix en un repte d’enorme com­ple­xi­tat per als equips que no són pro­fes­si­o­nals. Sem­pre ens que­darà el record d’aquell gran Figue­res de Pere Gra­tacòs, capaç d’arri­bar fins a les semi­fi­nals con­tra el Depor­tivo de la Coru­nya, que rema­ta­ria una edició per recor­dar amb el cen­te­na­ri­azo al Ber­nabéu.