“Intentas centrarte en el partido pero es muy difícil trabajar así […]. Estamos trabajando todos y siempre puedes decir una palabra por encima de tono, pero no faltar al respeto e insultar […]. Te falta al respeto y te insulta […]. Me refiero al árbitro, a Miguel Ángel. Creo que los jugadores de primera le conocemos […]. Yo respeto a todos, pero la mala educación y la prepotencia…”

Són quatre els partits de sanció que el Comitè de Disciplina de la RFEF ha imposat a David López per aquestes declaracions del 22 d’octubre als micròfons de DAZN, en entendre que són manifestament ofensives i posen en dubte l’honestedat i imparcialitat de l’àrbitre en acusar-lo de falta de respecte, mala educació i prepotència, i que aquest comportament és habitual en el col·legiat i conegut per tots els jugadors de primera. El comitè hi afegeix que és cert que no s’utilitza un llenguatge manifestament malsonant o insultant, però sí que es qüestiona de forma explícita la imparcialitat i honradesa del col·legiat. Que en algun moment va dir que anava amb l’altre equip? Que el partit va ser un robatori? Que conscient i deliberadament va decidir no xiular un penal? O expulsar un jugador sense motiu? No, l’únic que va dir és que l’àrbitre li va faltar al respecte i el va insultar, i que els jugadors de primera ja el coneixen. I ho va dir en un to absolutament respectuós tot i la contundència de la crítica. Però el que és innegable és que en cap moment va posar en dubte la imparcialitat ni l’honradesa del col·legiat.

En aquest sentit, el dret a la llibertat d’expressió, tot i ser un dret fonamental reconegut a la Constitució, no constitueix un dret il·limitat, sinó que té límits. Jo puc dir el que penso sobre un altre fins a un determinat punt, com és lògic. Aquests límits són el dret a l’honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la protecció de la joventut i la infància, drets que també són reconeguts per la Constitució i que, per tant, mereixen igualment protecció.

La crítica, per dura que sigui, sempre ha de quedar emparada per la llibertat d’expressió perquè, des del moment en què la censurem, estarem violant els principis bàsics de tot estat de dret i democràtic. Ara bé, el que no podem fer és atacar l’honor, la intimitat o la pròpia imatge d’una altra persona, perquè aquesta altra persona mereix respecte. La línia és molt fina, ja que el que a mi em pot ofendre a tu no necessàriament, i la veritat és que la discussió de quin dels dos drets ha de prevaldre en cada cas és molt complicada.

Amb la intenció de protegir l’honorabilitat del col·lectiu arbitral, la RFEF preveu la imposició d’una suspensió de quatre a 12 partits i multa de 601 a 3.005,06 euros si un jugador, entrenador, etc. fa declaracions amb què es qüestiona l’honradesa i imparcialitat del col·lectiu arbitral, o si les declaracions suposen una desaprovació de l’activitat de qualsevol membre del col·lectiu quan s’efectuen amb menyspreu, o quan s’utilitza un llenguatge ofensiu, insultant, humiliant o malsonant.

Deixant de banda si aquesta previsió s’adequa a la Constitució o no (seria un debat molt extens), el que és evident és que suposa un límit evident a la llibertat d’expressió dels futbolistes, entrenadors, etc., límit que per exemple a mi no m’afecta, puc ser crític amb la RFEF sense patir-ne cap conseqüència. Aquesta limitació, però, no és absoluta, sinó que únicament afecta declaracions sobre el col·lectiu arbitral quan exerceixen les seves funcions com a àrbitres, o així hauria de ser. És a dir, el que protegeix l’article és l’atac (no la crítica) contra l’àrbitre com a àrbitre (pel fet de prendre o no prendre una decisió, per exemple), però la crítica a l’àrbitre com a persona no queda (o no hauria de quedar) protegida per la normativa de la RFEF.

Per sort, la gran majoria de casos en què un jugador o entrenador han criticat la labor del col·lectiu arbitral han acabat en res, la qual cosa vol dir que la RFEF també considera que la llibertat d’expressió s’ha de protegir i que no es pot sancionar algú per una crítica, per dura que sigui (com no pot ser d’una altra manera).

“Siempre, no tengo la mayor duda. Siempre es la misma historia. Siempre son jugaditas pequeñas en un partido, siempre a favor del grande. Esto lo tengo clarísimo. Esperemos que esto cambie algún día y ya está.”

“Yo digo no más que jugar contra el Real Madrid, contra el VAR, contra penal y contra expulsión, todo junto, es difícil. El árbitro es el encargado de impartir justicia, esta vez le tocó a favor del Madrid.”

“Cómo no va a pitar a favor del Madrid, o sea inconscientemente cómo no va a pitar a favor del Madrid, o sea inconscientemente cómo no van a tirar más de un bando que del otro si al final eres de un club […]. Acaba el partido en San Sebastián, por ponerte un ejemplo, y ganáis por cuatro jugadas. Que caigan del lado del Real Madrid no es mera coincidencia.”

“Sólo ha faltado pitar ahí uno el último para tirarlo Pablo [l’àrbitre], si no se hubiera ido al hat-trick de Benzema, que parecía que era lo que quería y buscaba.”

“En cuanto al penalti, creo que es una pregunta que te voy a contestar pero que sobra porque lo ha visto todo el mundo, solo hay una persona, o tres, una abajo y dos arriba, que no lo han visto, yo lo acabo de ver porque me lo han enseñado y no tiene explicación más que no quererlo pitar, no, no, no hay otra explicación.”

Cap de les anteriors declaracions fetes per Joel Robles, Luis Pellegrini, Gerard Piqué, Iago Aspas i Álvaro Cervera, respectivament, van acabar en sanció (el TAD va anul·lar la sanció imposada a Cervera). En aquests casos, es va considerar que les declaracions realitzades constituïen un legítim exercici del dret constitucional a la llibertat d’expressió. Hi ha altres casos en què per la retransmissió a la televisió s’ha vist clarament com un jugador o un entrenador faltaven al respecte (o inclús insultaven) a l’àrbitre, i ni tan sols s’ha incoat un expedient (segur que a tots ens ve al cap el/s mateix/os exemple/s).

I, en canvi, hi ha algun cas en què s’ha considerat que les declaracions sobrepassaven el dret a la llibertat d’expressió, com ara el de Gayà, que va dir sobre un penal: “El árbitro lo ha visto y no ha querido pitarlo. Lucharemos contra todo y seguiremos adelante. Tampoco puedes decir nada porque te sacan amarilla como a mí al final. Hacen lo que quieren.” Gayà clarament va acusar l’àrbitre de veure un penal i no xiular-lo deliberadament, però el cas de David López no té res a veure, perquè ell no va criticar Ortiz Arias per la seva labor com a àrbitre el dia de les declaracions, sinó per haver-li faltat al respecte i haver-lo insultat.

La resolució del Comitè de Disciplina es pot recórrer a Apel·lació en el termini de 10 dies, confiem que la sanció s’anul·li...