Finals de maig del 2021. Laporta fa públic que es dona uns dies de reflexió personal sobre la continuïtat de Koeman i el 3 de juny ratifica públicament la seva confiança en qui destituiria menys de cinc mesos després. Com es va saber més tard, en un club en el qual encara hi havia Alemany, Jordi Cruyff o Reverter, quan es parlava de reflexionar s’estava dient buscar, i quan es va acabar de meditar senzillament és que no s’havia trobat ningú amb garanties per entrenar el primer equip: Laporta havia guanyat les eleccions al març i no tenia una aposta clara per la banqueta del Barça. Error estructural. El primer.

De totes maneres, a pesar d’aquest càsting públic que deixava a l’aire la poca claredat d’idees sobre el què i el com, el carisma personal i sobretot, l’evidència objectiva de tenir el lideratge del darrer gran president de la història del club, regalaven marge suficient com per anar fent cops de volant sense despertar excessiu recel entre una massa necessitada de la seva valentia inconscient. Tot era justificable si servia per fugir dels anys més foscos de l’entitat a mans de la gestió paranoica de Bartomeu, i més, si la presència de Laporta ens remetia els dies de triomfs hiperbòlics i felicitat compartida.

Llavors arriba el segon error estructural, l’arribada de Xavi en forma de paravent del president, d’acceptació del clam públic com una protecció personal davant la decadència esportiva d’una entitat hipotecada per la por de Bartomeu a enfrontar-se a les velles glòries esportives que destrossaren econòmicament el club. Xavi era l’escut perfecte, havia marxat abans de la decadència de la plantilla, representava el joc, adoptava el discurs, i qualsevol dubte sobre la seva experiència a les banquetes remetia directament a Guardiola i per tant, inhabilitava el debat sobre el seu equip tècnic. Tot s’acceptava perquè es necessitava qui protegís la llotja i aquí Laporta va cometre el segon error esportiu: Agafar un entrenador que l’emparés més que no pas el convencés. Error estructural. El segon, perquè Xavi te l’has cregut molt més que Koeman, però menys que Rijkaard.

Ara, dos anys després, amb una lliga meritòria de supervivència que ha defugit de l’inconscient blaugrana com si hagués estat un simple analgèsic per calmar un dolor crònic, Laporta es troba amb la tercera i darrera oportunitat per trobar una aposta personal i estructural per la banqueta del primer equip, una aposta que és legítima que sigui anar amb Xavi fins al final si li deixes de fer un João Félix, però que també pot passar per trobar qui realment et creuràs, qui legitimaràs amb tot, qui defensaràs com Rijkaard i estimaràs com Guardiola, en definitiva, qui hauries d’haver portat aquell juny del 2021 quan vas rectificar Koeman perquè te’n vas adonar que no tenies ningú, i perquè tristament, a diferència del 2003 al 2010, no tenies Johan Cruyff manant entre bambolines.