Quan les dinàmiques són negatives cal buscar un revulsiu i, en el cas de l’Uni Girona, el còctel de nou entrenador sumat al retorn tan esperat d’Irati Etxarri i Rebekah Gardner ha generat l’efecte desitjat. L’equip ara ja sap a què juga, després de moltes setmanes a la deriva. I, amb aquesta base, ara ja es pot parlar de pujar més graons. Perquè, de fet, el que ara s’ha aconseguit és posar els peus a terra i saber en quina direcció cal caminar. I el següent repte hauria de ser trobar una estabilitat de gamma alta en el joc. Imprescindible per a un equip que, de sèrie, ha de lluitar per tots el títols però que ara es troba en l’atzucac de saber trobar el seu lloc, en una situació de tornes canviades, en què les grans dominadores dels darrers anys (Avenida i Girona) han perdut l’hegemonia. Perquè ara els equips femenins de clubs ACB definitivament han decidit posar el talonari sobre la taula amb la intenció d’iniciar una nova era en el bàsquet estatal. L’objectiu immediat, doncs, és assolir una estabilitat durant els 40 minuts de joc, sense els alts i baixos exhibits, per exemple, en el darrer partit a casa contra el Lugo. Uns parèntesis de desencert i menys rigor defensiu que contra rivals accessibles es resolen amb uns minuts de claredat i esforç però que contra rivals de més pes són una llosa que t’envien el partit en orris.

En aquest sentit, avui una oportunitat per pujar un graó més en exigència. Partit de tornada contra el Sedis Cadí dels vuitens de l’Eurocup, a casa. Amb una renda de 16 punts però amb un rival que ve de vèncer, ni més ni menys, que el Perfumerías Avenida. És cert que les urgellenques estan immerses en el seu propi procés de canvis i que la constància no és ara mateix el seu fort. Però d’aquí rau el perill d’aquest matx. Perquè no acabes de saber quin rival et pots acabar trobant. I no és el moment de jugar amb foc. Segurament, aquest títol hauria de ser un dels que les gironines tinguessin entre cella i cella. Aquest i la copa, en què el sistema de competició sempre et permet que hi hagi una sorpresa. La lliga, en canvi, se situa ara mateix a anys llum, veient el ritme exhibit pel València i el Saragossa, unes autèntiques piconadores en la competició estatal. Per la seva part, l’Eurocup, a banda de tenir l’atractiu que és un guardó que no està a les vitrines del club gironí –de fet, no en té cap d’europeu i això ja hauria de ser prou motivació–, és una competició en què l’Uni aquesta temporada ha exhibit més muscle i estabilitat –paraula que sortirà mil vegades repetida en aquest article però que és el quid de tot plegat! I no és agosarat afirmar que són una de les favorites per arribar al tram final i disputar sense complexos el títol. Per tant, avui toca posar tota la carn a la graella i encarar el partit des del minut zero amb la rigorositat de cometre com menys errors millor i d’avançar en la construcció de l’equip. Que la copa també esta a tocar (ahir vam saber que el rival en els quarts de final serà l’Estudiantes) i comença a olorar-se aquell moment en què t’hi jugues les garrofes.

El gran avalador és la dinàmica positiva de les darreres setmanes, amb un Roberto Íñiguez dedicat de ple a guanyar-se le jugadores –i també l’afició, val a dir-ho– i al qual, ara per ara, no se li pot retreure res, al contrari. Les reticències, sens dubte, eren justificades. Però el fets, ara mateix, l’avalen. Si, a més, s’instaura la tan desitjada estabilitat, la comunió tornarà a ser total i Fontajau tornarà a xalar. I en té moltes ganes!