Quan a l’estiu se’n van anar quatre dels millors jugadors de la temporada passada, tots els aficionats al Girona vam patir. Hi havia un murmuri: què farem sense Oriol Romeu, que ocupa tot el mig del camp i gairebé el camp sencer? Sense Taty Castellanos, qui jugarà al davant tots els minuts que Stuani no pot jugar? Què farem sense Santi Bueno al darrere i sense Riquelme al davant?

Se n’havien anat gairebé tots els pilars de l’equip i en van venir d’altres que, o bé no ens sonaven de res, com Dovbyk i Savio, o bé hi havia dubtes sobre si tornarien a ser el que havien estat, com Blind i Eric Garcia.

La temporada va començar més que bé i semblava que hi havia un onze molt definit que ho jugava gairebé tot. Però ja ha arribat el tram de la temporada en què amb onze no n’hi ha prou. Han aparegut les sancions per targetes, les lesions i els atracaments als despatxos. Tot això fa impossible parlar d’un “onze titular” perquè cada vegada han de participar més jugadors. I avançar en la copa no ha fet més que agreujar-ho.

Tot i els canvis, Aleix Garcia jugava tots els minuts en la lliga. És el director d’orquestra, el que marca la cadència, el que decideix com i cap a on es juga. Però a Almeria va haver de cometre una falta que duia a l’expulsió. La por de la seva absència es va esvair en els primers 20 minuts contra el Sevilla, partit en què entre Yangel i Iván Martín gairebé ens fan oblidar l’Aleix al mig del camp.

Artem Dovbyk és un gran jugador; si no, no seria el màxim golejador de la lliga juntament amb Bellingam. Però per fer catorze gols t’han d’arribar moltes pilotes en condicions. Savio, Tsygankov, Miguel i Yan Couto es fan un fart de centrar pilotes molt llamineres per a un davanter centre. Quan el Girona va al contraatac, ho fa amb rapidesa, electricitat, precisió i moltes centrades amb perill. Però potser la clau és que esperant aquestes centrades a l’àrea hi sol haver tres, quatre o fins i tot cinc rematadors a punt.

En la jugada del tercer gol, Dovbyk s’ho fa tot sol. Des que rep gairebé al mig del camp fins a la frontal de l’àrea, on supera Sergio Ramos com si l’andalús fos un juvenil sense ofici. Però no hauria tingut tant espai si els companys no haguessin fet una cursa per oferir-li una opció de passada. A la foto i a les notícies, hi surt el davanter centre, però l’espai l’hi generen els companys.

Si en lloc de Dovbyk hi ha Stuani, la cosa funciona igual de bé; si en lloc d’Aleix hi ha un altre mig del camp, també. Si ha de sortir un central del filial, ho fa amb solvència i elegància. No hi ha cap peça imprescindible. Tots els jugadors estan al servei del col·lectiu, de la idea de joc. Pujant i baixant tots junts, sense que ningú escatimi una cursa. Sense que ningú faci el ronso, sense desentendre’s de la pressió. Jugui qui jugui, la idea s’imposa. No sé si es pot dir res millor d’un entrenador.

Avui al Girona el tot és més que la suma de les parts. És el triomf del conjunt per sobre de les individualitats. I, en conseqüència, totes les parts es veuen beneficiades per aquesta situació, també monetàriament. De fet, gairebé tots els jugadors del Girona s’han revalorat i ara valen molt més que quan es van comprar.

L’èxit té molts pares, però els noms de Quique Cárcel i Míchel destaquen per sobre de qualsevol altre. Tenen la capacitat de portar jugadors amb potencial i la saviesa de fer-los millors. Quan els jugadors canvien i la idea es manté, és que l’equip és més que la suma de cada jugador. De fet quan en qualsevol assumpte col·lectiu –i no només en l’esport– la cosa va bé, el tot sempre és alguna cosa més que la suma de les parts.