M’avorreix només pensar que pot arribar a existir la perfecció. Ja badallo. Quina mandra. Però és que... pot arribar a haver-hi alguna cosa considerada perfecta? Segurament moltes i molts de vosaltres em podeu contradir i ficar-me molts exemples de coses perfectes. Prefereixo entendre que la mirada determina. I que per molt que ens esforcem, res serà perfecte, ja que, al mateix temps, nosaltres, les persones humanes, som (sota el meu criteri), evidentment, imperfectes.

M’agrada mimar la imperfecció perquè ens fa, repeteixo, humans, reals. Som éssers imperfectes, i aprendre a conviure amb aquesta condició ens permet seguir formant-nos. Com és de bonic veure els errors, entendre’ls i treballar-los per saber qui som i qui volem ser, no? Som una constant evolució.

I ara sí, em poso l’equipatge esportiu, agafo la pissarra (no sense, lògicament, alguns dubtes) i entro en matèria.

Feia uns dies escoltava la número u del World Padel Tour, l’Ariadna Sánchez Fallada (sí, és una catalana!), amb una reflexió que, moltes, penso, hem experimentat. Deia que el camí cap a l’excel·lència, cap el número u, fa pujada, però que era un dels millors records que tenia i que, un cop establerta com a primera, consolidar-se es convertia en una obligació. La motxilla es feia molt pesada. I és curiós perquè part de la felicitat era haver assolit el cim, però la part més gran, el que ho completava, era el camí traçat. Un camí imperfecte, real, vivencial, que construeix.

És el camí on ens formem. I en l’esport, aquest traç, penso que és únic. En molts pocs altres espais trobes tots els aprenentatges que et proporciona el nostre món. Gestió emocional, d’expectatives, d’afrontar adversitats... una llista interminable. L’esport et permet analitzar l’entrebanc i no veure-hi un mur, ja que la jugada, la situació, la inèrcia del matx, t’obliga a treballar-ho en un precís moment. Si no la pots passar a l’aler, cap problema, busco una solució: pilota a la pivot i busquem una millor línia de passada. Situacions que et formen una personalitat on enfoques la vida d’una altra manera, on agafes distància i, en un moment de màxima tensió, baixes pulsacions i racionalitzes.

Som en una pròrroga. Què cal? Gestió dels nervis. I el que diem moltíssimes vegades: deixar de pensar exclusivament amb el cor i tornar a trobar l’equilibri amb la ment. I tots aquests aprenentatges que es viuen, després en el nostre dia a dia s’apliquen automàticament.

La confiança d’una jugadora està pels terres. Per què? Considera que els seus percentatges no són bons. Busca l’excel·lència, és ambiciosa, però no és (lògicament) perfecta. Com a entrenadora, en aquests casos, buscava percentatges dels millors triplistes (sí, en aquell moment eren tot homes, espero que ara, de mica en mica, aconseguim que siguin també dones) referents. 4 de 10 és l’excel·lència. És un mèrit increïble. Entenem que la perfecció no existeix i això és l’excel·lent.

Exemples, exemples i més exemples.

Un camí, el de l’esport, que ens porta al límit, que ens empeny a un precipici. Però no caus. I aquesta sensació és única, especial, esplèndida.

“La vida s’aprèn vivint-la”, ens recordava Carles Capdevila i Plandiura. I deia que “acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds”. Com a resum que, a més, afegeix una altra idea, crec que em permet cloure l’article.

Som una constant evolució, imperfecta. Valorem el camí i, analitzem, els aprenentatges que ens dona el nostre món, l’esport.