No cal fer-nos il·lusions que viurem millor. La maquinària centralista no ens augurava vida feliç més enllà d’any nou, però avui, que encetem febrer tot esperant amb ànsia la flor rosada i blanca dels ametllers, continuem dempeus, disposats a desafiar un establishment futbolístic sense màcula si té la paella pel mànec, però que no dubta a degollar comensals inesperats en el banquet de la glòria. Per això cal ser previsors i acceptar amb estoïcisme la que ens caurà a sobre abans que ens esclafin curulls de cinisme. Sense copa massa d’hora i amb un Barça en hores baixes, els tentacles del poder no hauran de baixar ni de l’autocar per destruir el nostre somni.

No en fem un drama i continuem viatjant extasiats cap a la nostra Ítaca futbolística particular, centrant-nos en el que depèn de nosaltres: enaltir Montilivi en l’escenari de la festa del futbol en estat pur, amb un equip que s’entossudeix a ser llegendari perseguint el gol com si l’hi anés l’existència mentre ens abracem al soci del costat com si fos la nostra parella i aixequem els fills perquè no es perdin cap detall de l’espectacle tot frisant perquè pensin que estan vivint aquest miracle gràcies a nosaltres, els pares, que els volem feliços.

No guanyarem la lliga perquè tampoc ens cal. Per a delit d’uns aficionats que xalem quan la pilota comença a rodar, el Girona és l’equip que juga millor. Què més se li pot demanar, al futbol, mera diversió per alegrar-nos un xic la vida?