Opinió

La trajectòria de David Martín

El 28 de juliol del 2018, el tècnic Dejan Savic va fer una reverència a David Martín després que la selecció sèrbia va guanyar l’espanyola en la tanda de penals en la final de l’europeu disputada a la piscina Bernat Picornell de Barcelona. Era la mostra més gràfica i evident que l’equip estatal, amb majoria de jugadors catalans, s’havia tornat a guanyar el respecte dins del waterpolo internacional. Amb aquella medalla de plata, la selecció espanyola posava fi a gairebé una dècada de travessa del desert. Des del segon lloc en el mundial de Roma 2009, que no trepitjava el podi d’un gran campionat. El jove tècnic barceloní havia trobat la fórmula i un estil de joc propi per catapultar l’equip estatal entre els primers del continent. Però una flor no fa estiu i calia donar continuïtat al projecte. Tocava el més difícil, mantenir-se. Sis anys després s’ha demostrat amb escreix que la selecció de David Martín havia tornat a l’elit per quedar-s’hi. Des d’aquell estiu del 2018, el conjunt espanyol ha jugat totes les semifinals possibles i ha guanyat tres medalles mundialistes més i tres més d’europees. Només es va escapar la medalla en els Jocs Olímpics de Tòquio, en què el conjunt de Martín es va haver de conformar amb la quarta plaça. El 2024 és atípic. No fa ni tres setmanes que es va guanyar l’or europeu a Zagreb i la selecció espanyola ja és a Doha per iniciar el seu periple en el mundial. El grup de Martín torna a aspirar al màxim, però el gran repte seran els Jocs Olímpics de París, l’única medalla que falta a una altra generació daurada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)