El fora de joc venia d’una jugada de Felipe Sanchón el 2015, la vermella de Míchel és vermella perquè Vinícius pot insultar compulsivament però els demés han de callar en moments de màxima tensió, i la groga de Blind la treu amb el partit acabat conscient que era la cinquena. Un dia més a l’oficina de qui està cuinant aquesta lliga; la rutina d’utilitzar el VAR en benefici propi perquè et saps impune davant d’una llei magrejada.

Sorpresa? Evidentment que no, però la certificació que es fa des de la fredor del VAR dona força a l’argument que la tendència dels jutges és diàfana perquè no hi hagi la possibilitat d’escriure un relat més enllà del previsible. Es farà el necessari perquè aquí mai passa res si no és en benefici dels que mouen els fils del poder.

Però bé, al final té lògica i si l’apliquem a la mentalitat justificativa dels alts poders de la capital, el Girona és molt incòmode per diferents motius: segon equip del City Group (no el primer, fet essencial per comprendre el drama en si), equip amb connotacions polítiques molt concretes en un any en què pot tornar el seu enemic preferit, i sobretot, una pedra a la sabata de cara a les exigències econòmiques de la propera Supercopa, o sigui, no només els fot a nivell moral sinó que també els toca les comissions necessàries per seguir remenant les cireres. En definitiva, mola molt l’orgull gironí, però clar, ens aixafaran el cap sense remordiments perquè els va l’ego i la butxaca.

A partir d’aquí, convindria deixar l’actitud de català indignat perquè li foten la cartera per trentena vegada, i d’aquesta manera, treure el vessant pragmàtic de qui no fa cara de sorprès perquè els de sempre entren de matinada sense passamuntanyes: quan robes en nom del poder, no et consideres un lladre, sinó un agent de l’ordre perquè tot segueixi igual que sempre.