Tenien un pla, i no els ha sor­tit del tot rodó. Pels pèls. Per un gol rebut en el minut 93, la seva medi­cina. Quan va caure eli­mi­nat de la copa, també per l’Atlético, el Real Madrid va acti­var tota la maquinària amb l’objec­tiu d’encar­ri­lar el títol de lliga abans del retorn de la Cham­pi­ons. Comp­tes clars i fets. Acce­le­rada con­tra l’Alme­ria, el Las Pal­mas i el Getafe, abans d’enlles­tir la feina en els dos par­tits seguits al San­ti­ago Ber­nabéu, el derbi madri­leny i la visita del Girona. Ope­ració lliga. Ho veien claríssim, tant per la con­vicció pròpia, que ja els ve de sèrie, com pel col·lapse dels rivals, amb la rocam­bo­lesca crisi del Barça de Xavi i la seva dimissió dife­rida, i les pun­xa­des d’un Atlético més ofen­siu però també més vul­ne­ra­ble, pena­lit­zat per les der­ro­tes a Montjuïc, San Mamés i Mon­ti­livi. I el Girona? Ja caurà.

En tota ope­ració, hi ha el risc de com­pli­ca­ci­ons en el moment menys espe­rat. Qui hau­ria dit que la visita del cuer que no ha gua­nyat ni un sol par­tit s’aca­ba­ria con­ver­tint en un dels capítols més fos­cos i escan­da­lo­sos i obri­ria la caixa dels trons de l’era VAR de l’arbi­tratge? El mateix dia de la remun­tada impul­sada des de la sala VOR del Madrid con­tra l’Alme­ria, el Girona atro­pe­llava el Sevi­lla (5-1). Al cap d’una set­mana, els blancs gua­nya­ven a Las Pal­mas, però els blanc-i-ver­mells tam­poc falla­ven, a Vigo. Caram, aquests giro­nins. Els que­dava un roc a la faixa, el par­tit endar­re­rit con­tra el Getafe, que va per­me­tre al Madrid recu­pe­rar el lide­ratge i veure’s, ara sí, amb l’esce­nari espe­rat: gua­nyant l’Atlético i el Girona a casa, feina feta. Tot els anava sobre rodes, més encara amb l’empat de dis­sabte a Mon­ti­livi, que hau­ria pogut aca­bar amb victòria local si no hagués estat per la revisió escan­da­lo­sa­ment injusta del gol de Yan­gel, el de la recu­lada de 37 segons per tro­bar un fora de joc en una jugada ante­rior. Fa de mal dir com hau­ria aca­bat el par­tit del Girona, entre altres coses perquè el gol mal anul·lat era aviat i la Real va fer una senyora segona part. Però, per més que vul­guem creure en l’hones­te­dat arbi­tral, costa molt pren­dre’s-ho amb innocència, quan veiem no només fins on s’atre­veix a anar enrere Del Cerro Grande per fer anul·lar un gol, sinó també com Daley Blind, amb el par­tit aca­bat, veu la tar­geta groga que el des­carta per jugar a Madrid.

La baixa del neer­landès a l’eix de la defensa és capi­tal, tant com la de Yan­gel Her­rera al mig del camp, tot i que amb la groga del veneçolà no hi ha queixa pos­si­ble. Però encara em fa més mal d’ulls l’expulsió de Míchel. Per fer el mateix, si no menys, que el que fan molts com­panys de pro­fessió. Sime­one, Bor­dalás o el mateix Xavi, tot i que el cos tècnic de l’ega­renc –Òscar Hernández i sobre­tot De la Fuente– és una altra història. L’últim, Mar­ce­lino, que se’n va sor­tir amb una groga. A Míchel, en canvi, ver­me­lla directa. Per per­dre’s un altre par­tit molt espe­cial per al Girona. Perquè l’empat a última hora de l’Atlético en el derbi –una altra com­pli­cació de l’ope­ració lliga– obre al Girona la pos­si­bi­li­tat de sor­tir líder del Ber­nabéu, si és capaç de fer-la grossa i gua­nyar. Seria la con­sa­gració defi­ni­tiva d’un equip que ha ena­mo­rat tot­hom. D’un equip d’autor que s’haurà de pre­sen­tar a la cerimònia amb ell, el líder, l’exe­cu­tor de l’obra, per­dut en algun racó de la gra­de­ria. Amb tot el que repre­senta per als juga­dors no tenir a la banda un entre­na­dor del seu ascen­dent, però també, diguin-me romàntic, arra­co­nar d’un dels par­ti­das­sos de la tem­po­rada l’home de moda, el nom propi de la lliga. Dubto molt que facin cas al Girona, que pensa recórrer con­tra les san­ci­ons de Míchel i Blind, però seria de justícia. Pot­ser per això és dema­nar massa.