En Xavi no està en condicions discursives de reconèixer certes veritats perquè segueix tancat al búnquer mediàtic d’escoltar les opinions parcials del seu entorn, però la seva arribada tenia més consens que la de Guardiola perquè el Xavi jugador, a la llarga, va ser més estimat que aquell que substituïa com a metrònom del joc de l’equip, segurament perquè Guardiola va tenir l’admiració des del primer dia i només podia anar a pitjor, mentre amb Xavi teníem el remordiment d’haver-lo acusat futbolísticament dels anys més foscos de Gaspart. Així, doncs, per aquesta diferència de tracte respecte a la nostra memòria, un cop a la banqueta Guardiola va ser posat en dubte per un punt de sis a l’inici de la temporada del triplet (Cruyff va sortir a ajudar-lo), mentre Xavi ha sentit les crítiques dos anys després de la seva arribada quan la no evolució de l’equip és d’una lògica irrefutable: no els han tractat igual perquè Guardiola va haver de fer mèrits des del primer minut, mentre que Xavi ha tingut més temps que qualsevol entrenador a la història recent del club.

Així, doncs, en Xavi no ho vol entendre perquè es sent més còmode enmig del victimisme de qui es considera caigut per una conspiració global en lloc d’afrontar els errors propis, però cap entrenador ha gaudit d’aquesta il·lusió col·lectiva de veure’l triomfar, del desig unànime de gaudir-ne durant anys a la banqueta d’un Barça que representa millor que ningú, és més, a pesar de tot, una part no menor de l’afició segueix amb l’afany de veure’l partir amb un bon paper a la lliga mentre arriba al més lluny possible a la Champions: no volen fer sang perquè és Xavi (com ha de ser), i tenen clar que si treuen un mocador aniria abans en direcció als jugadors o a la llotja. Respectar Xavi és ser just amb ell i amb nosaltres mateixos.

Per això fa mal veure’l encallat amb si mateix, dolgut per unes circumstàncies que van relacionades amb haver pres decisions concretes sobre qui l’havia d’envoltar en el repte professional més important de la seva vida, per no acceptar que es perd el control de la situació quan baixes el cap amb fitxatges i convocatòries, de no saber modificar el propi discurs i crear un món a part on ets víctima, de compadir-te una i altra vegada d’una pressió que coneixes perquè has vist patir en els altres, en definitiva, de queixar-te de manera compulsiva quan en el fons ets un privilegiat absolut que realment s’està compadint per no rebre aplaudiments dia si i dia també. Per tant, és positiu que marxi, que tothom prengui distància, que baixin les frustracions i que passi el temps perquè vegi que no ha estat mal tractat i que realment ha deixat un llegat que amb el temps serà reconegut: Xavi i el Barça s’han de separar per seguir-se estimant com sempre.