En Xavi no està en con­di­ci­ons dis­cur­si­ves de reconèixer cer­tes veri­tats perquè segueix tan­cat al búnquer mediàtic d’escol­tar les opi­ni­ons par­ci­als del seu entorn, però la seva arri­bada tenia més con­sens que la de Guar­di­ola perquè el Xavi juga­dor, a la llarga, va ser més esti­mat que aquell que subs­tituïa com a metrònom del joc de l’equip, segu­ra­ment perquè Guar­di­ola va tenir l’admi­ració des del pri­mer dia i només podia anar a pit­jor, men­tre amb Xavi teníem el remor­di­ment d’haver-lo acu­sat fut­bolísti­ca­ment dels anys més fos­cos de Gas­part. Així, doncs, per aquesta diferència de tracte res­pecte a la nos­tra memòria, un cop a la ban­queta Guar­di­ola va ser posat en dubte per un punt de sis a l’inici de la tem­po­rada del tri­plet (Cruyff va sor­tir a aju­dar-lo), men­tre Xavi ha sen­tit les crítiques dos anys després de la seva arri­bada quan la no evo­lució de l’equip és d’una lògica irre­fu­ta­ble: no els han trac­tat igual perquè Guar­di­ola va haver de fer mèrits des del pri­mer minut, men­tre que Xavi ha tin­gut més temps que qual­se­vol entre­na­dor a la història recent del club.

Així, doncs, en Xavi no ho vol enten­dre perquè es sent més còmode enmig del vic­ti­misme de qui es con­si­dera cai­gut per una cons­pi­ració glo­bal en lloc d’afron­tar els errors pro­pis, però cap entre­na­dor ha gau­dit d’aquesta il·lusió col·lec­tiva de veure’l tri­om­far, del desig unànime de gau­dir-ne durant anys a la ban­queta d’un Barça que repre­senta millor que ningú, és més, a pesar de tot, una part no menor de l’afició segueix amb l’afany de veure’l par­tir amb un bon paper a la lliga men­tre arriba al més lluny pos­si­ble a la Cham­pi­ons: no volen fer sang perquè és Xavi (com ha de ser), i tenen clar que si tre­uen un moca­dor ani­ria abans en direcció als juga­dors o a la llotja. Res­pec­tar Xavi és ser just amb ell i amb nosal­tres matei­xos.

Per això fa mal veure’l enca­llat amb si mateix, dol­gut per unes cir­cumstàncies que van rela­ci­o­na­des amb haver pres deci­si­ons con­cre­tes sobre qui l’havia d’envol­tar en el repte pro­fes­si­o­nal més impor­tant de la seva vida, per no accep­tar que es perd el con­trol de la situ­ació quan bai­xes el cap amb fit­xat­ges i con­vo­catòries, de no saber modi­fi­car el propi dis­curs i crear un món a part on ets víctima, de com­pa­dir-te una i altra vegada d’una pressió que conei­xes perquè has vist patir en els altres, en defi­ni­tiva, de quei­xar-te de manera com­pul­siva quan en el fons ets un pri­vi­le­giat abso­lut que real­ment s’està com­pa­dint per no rebre aplau­di­ments dia si i dia també. Per tant, és posi­tiu que marxi, que tot­hom pren­gui distància, que bai­xin les frus­tra­ci­ons i que passi el temps perquè vegi que no ha estat mal trac­tat i que real­ment ha dei­xat un lle­gat que amb el temps serà reco­ne­gut: Xavi i el Barça s’han de sepa­rar per seguir-se esti­mant com sem­pre.