No sé en quan veu ser que amb un meu amic gallec-asturià, gran cronista cinematogràfic i barcelonista acèrrim, vam acordar que al Real Madrid de Florentino l’anomenaríem el Mal. De fet, no ho vam acordar. Un cop va sortir l’apel·latiu espontàniament, ens va semblar tan obvi que sempre més l’hem utilitzat. Seria un bon títol per una seqüela de Florentino Pérez. El poder del palco, llibre amb el qual el periodista Fonsi Loiza explica com actua el president del Mal. El cas és que el Mal no només domina l’Economia, sinó que controla el Temps. Aquesta seva encarnació, en concret, té el costum d’allargar-lo a la seva conveniència.

El meu amic gallec-asturià té el compte de les vegades que, a la present Lliga, el Mal ha disposat del Temps necessari fins a complir amb els seus objectius. No caldria dir que el cas més escandalós és el del partit contra l’Almeria al Bernabéu: un robatori que va culminar amb els minuts afegits fins que el Mal, que perdia per 0-2 a la mitja part, va guanyar per3-2. El cap de setmana passat, la seva ombra també va fer de les seves al camp de Girona, fins i tot amb el partit acabat. Una amonestació determinant a Daley Blind per preguntar a un lacai del Mal: “Només dos minuts afegits?” Tanmateix, a l’endemà, hi va haver un motiu, potser il·lusori, per a l’esperança. Va demostrar-se de nou que la maquinària del Mal, que sembla el més perfecte, també falla, es despista o es confia massa: no va controlar prou el Temps i, al minut 93, l’Atlético va marcar el gol de l’empat.