L’11 de juliol del 1968, el Barça i el Reial Madrid es van enfrontar en la copa del Generalismo. El partit va arribar amb un ambient caldejat. El Barça havia superat l’Atlético en una semifinal polèmica, i a les graderies de l’estadi madrileny van aparèixer un munt de pancartes en què es recordava l’actuació de l’àrbitre, el balear Antoni Rigo: “Rigo i la federació volen el Barça campió”, “Catalans, l’Atlético el vau apallissar, però al Madrid ni amb Rigo ho fareu!” o “A Espanya, l’afició no compta en el futbol perquè és la federació la que decideix el campió!” Tot i la polèmica, Rigo també havia estat l’àrbitre escollit per xiular la final.

El Reial Madrid havia guanyat la lliga i jugava al seu estadi, per la qual cosa partia amb l’etiqueta de màxim favorit. Però, quan només es duien 6 minuts de joc, es va produir la sorpresa. Quimet Rifé va centrar des de la bada esquerra i un jugador del Madrid, Fernando Zunzunegi, va desviar la pilota amb tanta bona sort que va entrar a la seva pròpia porteria. A partir d’aquell moment, els jugadors del Barça es van concentrar a mantenir el resultat amb possessions llargues, atrinxerant-se al darrere i desviant pilotes cap al parc del Retiro. Per acabar-ho d’adobar, aquella va ser la gran nit del porter de Barça, Salvador Sadurní, que va parar tot allò que li passava pel davant, inclosa la pilota.

Passaven els minuts i el marcador no es movia, amb la qual cosa el públic del Bernabéu va començar a perdre la paciència. Alguns es van posar a xiular; d’altres van començar a llançar objectes contundents i ampolles de vidre, fins al punt que una va impactar a la copa i la va abonyegar de valent. El partit es retransmetia en directe per televisió i el realitzador anava de corcoll per evitar que sortís la imatge dels treballadors del Reial Madrid retirant els objectes que hi havia al damunt de la gespa. A partir del minut 63, la pluja d’objectes es va convertir en una tamborinada d’estiu. Un jugador del Madrid, Fernando Serena, va caure a l’àrea defensada pel Barça i l’àrbitre, en comptes d’assenyalar la pena màxima, va deixar seguir el joc. Els espectadors es van posar a bramar: “Rigo està comprat!”, Rigo campió!” Aquells anys, els àrbitres feien declaracions a la premsa, i Antoni Rigo va assegurar que “havia vist la jugada amb molt més detall que la majoria de crítics situats a molts metres de distància o que el públic de les tribunes”. I hi va afegir que el jugador del Reial Madrid s’havia entrebancat accidentalment amb el del Barca i havia caigut a terra “per l’impuls de l’acció o perquè estava esgotat per l’esforç”.

L’endemà, la indignació del públic es va traslladar a les pàgines de la premsa madrilenya. El diari Marca titulava a la portada: “Rigo, campió”; i, més avall, sentenciava: “Torres va fer penal a Serena, però l’àrbitre no se’n va assabentar.” L’arbitre, segons alguns testimonis, va acabar el partit “en un estat de nervis indescriptible; era l’exemple viu de la desolació i al mateix temps del balboteig”. Va haver d’abandonar el camp camuflat i escortat per cinc jeeps de la policia armada, i un policia de paisà el va acompanyar fins que va agafar l’avió cap a Palma, la seva ciutat natal. Quan va aterrar, Rigo va tenir l’oportunitat de viure l’altra cara de la moneda. Alguns diaris mallorquins, molestos per com havia estat tractat el seu veí, van voler organitzar-li un acte de “desgreuge per la campanya desfermada contra ell per part de la premsa i per premiar la seva enteresa com a home i com a esportista”.

La polèmica també es va produir a la llotja del Bernabéu. Quan el Generalisimo ja havia abandonat el camp, el president del Barça, Narcís de Carreras, va presenciar un diàleg surrealista. Segons va explicar anys després, al final del partit, la dona del ministre de Governació, Camilo Alonso de la Vega, es va dirigir al president del Reial Madrid amb l’ànim de consolar-lo: “Santiago, hem perdut. Quina desgràcia!” El seu marit, un xic més protocol·lari, li va demanar que també felicités el president del Barça, que havia sentit tota la conversa, i ella, ben consternada, va complir els desitjos del seu marit amb aquestes paraules: “Ah! És clar, és clar. El felicito perquè... Barcelona també és Espanya, no?” El president del Barça, notablement contrariejat, va etzibar-li: “Senyora, no fotem!”