L’adolescència és l’espai literari on abocar els records de les tardes d’ingenuïtat i les nits de passió analfabeta; no teníem res a perdre perquè eren dies de frontissa entre la gratuïtat de la infància i l’obligació d’una vida adulta lliure: Tot era incert perquè estàvem parats amb angoixa davant l’encreuament del futur, i pocs tornaríem on fer-se gran era una barreja atípica de plaer i dolor.

Així doncs, ahir el Girona va arribar a Madrid com l’adolescent talentós que els adults admiren perquè projecta esperances d’un demà de vins i roses, l’alumne brillant que afronta els darrers cursos de la universitat fent pràctiques a empreses punteres i provoca una barreja d’admiració i recel dels seus mentors, i de cop, sense haver-se’n adonat, va recordar per un moment que fer-se gran és el patiment de qui coneix de nou la frustració: menjar terra davant del vell guerrer que venç els duels per vell abans que per guerrer.

Per això el Girona és el gran vencedor de la rebolcada d’ahir a Madrid, perquè per tenir èxit un ha de conèixer el vertigen que provoca l’abisme de la victòria, per poder guanyar un ha de saber de primera mà el llenguatge rutinari de qui fa del triomf una rutina sense ànima, i per poder conviure amb els grans un ha de tocar la genètica de qui un dia també va ser un adolescent de talent infinit: El dolor de fer-se gran.

En definitiva, la decepció és objectiva i a tots se’ns va quedar cara d’haver rebut quatre bufetades sense haver-les vist venir, però després d’haver-ho dormit poc perquè en envellir les hores de son no tenen la placidesa de les nits d’infantesa, només podem treure coses bones d’aquesta experiència imprescindible per recordar la barreja de plaer i dolor que provoca una adolescència ben viscuda, de fer memòria que el Girona és un equip en plena pubertat que precisa garrotades doloroses per tenir clar on ens porta aquest viatge fascinant de la vida.