Enyorar és el dret de l’insatisfet, la dolça mentida d’uns records sense memòria, una càlida manera de sobreviure quan el present és insuficient: la lenta mort de qui es desarrela del món i decideix marxar-ne sense abandonar-lo del tot.

Tots som animals melancòlics i hem dedicat tardes anònimes d’hivern a passejar sense rumb mentre escoltàvem cançons d’amor perduts, i ara mateix, en dies grisos en què el barcelonisme sobreviu a l’exili de la seva llar, es troba a dos desenganys de quedar atrapat en la melangia de l’ahir per la inoperància de qui promet dur-nos a bon port.

A més, tots sabem els problemes crònics d’una massa social emmalaltida per la idealització omnipresent dels dies de vins i roses: el renaixement agre del vell gen del victimisme, de fer-se petit en la queixa, de buscar excuses externes per tapar les mancances pròpies, de malviure visualitzant documentals pretèrits de Messi; en definitiva, d’acceptar lideratges populistes que parlen d’esperança quan volen dir mentida.

Per això la deriva d’aquest Barça és perillosa, no perquè aquest any ens arrosseguem per acabar entrant a la Champions i salvar l’enèsima amenaça de fallida econòmica, sinó perquè pot empresonar el barcelonisme en l’eterna caiguda en la melangia crònica de qui no confia en excés en el present perquè prefereix viure del passat: el drama de qui deixa de fiscalitzar l’avui perquè realment ha perdut la il·lusió pel demà.

En definitiva, perquè tot relat sucumbeix a les ironies creuades de la història, el 2003 l’aficionat estava encadenat en aquell enyor del dream team i va ser un Laporta excels qui va trobar la fórmula per deixar d’enyorar i començar a avançar, i ara mateix, el 2024, doncs qui sap si no és la marca blanca d’aquell Laporta qui està deixant el club empresonat en un enyor tòxic que li impedeix avançar de veritat.