Ens acostumem i ens desacostumem massa ràpid a tot. Els aficionats del Girona hem oblidat l’hàbit d’encaixar derrotes. Aquest any a la lliga només hem perdut tres partits, si bé és cert que dos han estat de manera consecutiva. Aquesta setmana, després de la derrota hem viscut la nostra particular blue week. Hem oscil·lat de l’eufòria prèvia a la visita al Bernabéu a la desolació després del tres a dos a Bilbao. Els vells fantasmes de les deu derrotes seguides van aparèixer en els somnis dels més pessimistes i a l’ambient hi surava la idea que havíem tocat sostre i començava la caiguda.

Em va sorprendre que Míchel conegui tan bé el club i el nostre caràcter. Tant és així que un quart d’hora després d’acabar el partit va dir en roda de premsa que estava convençut que aspiraríem a la Lliga de Campions. Ho va fer per aixecar una moral que ell ja sabia que decauria. Almenys amb mi va servir de molt, i la decepció va ser passatgera.

La convicció de l’entrenador és la que ens va portar a l’ascens i la seva serà la que farà que els jugadors surtin com sempre a guanyar dilluns contra el Rayo Vallecano. Ara ens toca a nosaltres imbuir-nos de convenciment. L’equip no pot notar que vacil·lem. Els punts que ens falten, els jugadors els guanyaran polsada a polsada, duel a duel i esforç sobre esforç. Superar la fatiga serà més fàcil si senten que som al seu costat. Si tots hi creiem, farem bo l’avantatge que tenim. Posem-nos drets altra vegada i que els rivals notin que som aquí i que, tot i les darreres derrotes, d’aquí a dalt no en marxarem tan fàcilment.