A Montilivi, ja fa setmanes que hi ha una major percepció que el gran objectiu és a prop. Sí, la classificació per a la lliga de campions. De fet, ahir, Míchel va dir més de deu vegades el mot “Champions” en la respostes de la prèvia contra el Rayo a la sala de premsa del feu gironí. Fins i tot, hi va haver un moment en què ens vam mirar amb el company que tenia al costat, Jordi Bofill, i vaig riure tot dient: “Ja tinc el titular.” Es tractava de “L’objectiu natural que tenim és la Champions”, una frase que em va fer posar els pèls de punta. Em va fer valorar l’aquí i l’ara, però em va transportar al més enllà. Tot i ser un moment efímer i esporàdic, vaig caure en la maleïda temptació de fer volar la imaginació. Per un moment, vaig veure sonar l’himne de la màxima competició europea a l’estadi, vaig viatjar fins a Liverpool, passant per l’Emirates de Londres i el Signal Iduna Park del Borussia Dortmund, i també veient els viatges llaminers a Glasgow i a Milà. Volia parar aquella perversió en què l’himne de la Champions versionat per Tony Britten encara ho feia tot més èpic. Era bastant complicat; un caramel dolç i ben embolicat. De cop i volta, però, vaig aterrar. Míchel em va fer tornar a la normalitat, al tòpic de tocar de peus a terra per centrar-se en el dia a dia i a la complexitat del moment. Queden 13 enfrontaments i tota una lluita ferotge, malgrat el marge de punts, contra grans clubs històrics en l’elit. De moment, el Girona continua jugant un dilluns a les nou del vespre. La nostra realitat.