Ja és una mica així a tot arreu. Quan van mal dades, el camí més curt i directe per als de dalt per espol­sar-se pos­si­bles res­pon­sa­bi­li­tats sol ser asse­nya­lar algú de baix amb noms i cognoms. Una pràctica que, en el cas del fut­bol, sol ser encara més acar­nis­sada, ja que quan hi ha una pilota pel mig s’acos­tuma a rao­nar més amb el fetge que no pas amb el cap. A can Barça ara és època de judi­cis sumaríssims davant una tem­po­rada que reclama caps i, un cop expul­sat Xavi del debat per decisió pròpia, Frenkie de Jong s’ha eri­git en el gran pros­crit a qui afec­ci­o­nats mes­tre­ti­tes i opi­na­dors filis­teus han posat la creu. El boc expi­a­tori de torn.

El pri­mer supo­sat argu­ment per cata­lo­gar el mig­cam­pista holandès com a sos­pitós esta­ria dins l’òrbita dita estric­ta­ment fut­bolística i vin­dria a dir, per dir-ho ras i curt, que és un juga­dor que no ha donat el to d’acord amb les expec­ta­ti­ves que va gene­rar el seu fit­xatge. I pot ser així. Alhora, però, també es pot repli­car que, par­lant estric­ta­ment en ter­mes de joc, De Jong és més víctima que cul­pa­ble. D’entrada, i a risc de sem­blar un apre­nent de lle­tra­fe­rit en això del fut­bol, perquè ha estat un mig­cam­pista que des que va arri­bar al Barça ha hagut de nedar con­tra l’onada. Ens expli­quem. En aquell Ajax que el 2018 es va alçar amb l’Ere­di­vise, De Jong va excel·lir com allò que els angle­sos en diuen un box to box, un juga­dor ver­ti­cal, de con­ducció i gam­bada explo­siva, que cobria tot el camp i, sobre­tot, a qui agra­dava tre­pit­jar àrea. I aques­tes, a pri­ori, són carac­terísti­ques que no casen bé amb el fut­bol asso­ci­a­tiu i de com­bi­nació marca de can Barça. Res, però, que no es pogués cor­re­gir amb des­tresa i mà d’entre­na­dor, i un hàbitat pro­pici. I aquest últim ha estat pot­ser el gran mal. Perquè des del pri­mer dia Frenkie ha estat desu­bi­cat, fora de posició, sense un 5 fia­ble que li cobrís l’esquena –com va ser Lasse Schöne a l’Ajax– i li per­metés des­ple­gar-se amb como­di­tat de tres quarts en amunt. Con­dem­nat per la inca­pa­ci­tat dels ges­tors del club per fit­xar aquell mig cen­tre que l’esquema blau­grana clama des de fa almenys tres anys, De Jong s’ha vist fins i tot obli­gat desen­vo­lu­par ell aquest rol en l’onze de Xavi.

Però tam­poc cal fer-se tram­pes al soli­tari. Si el 21 blau­grana està avui sota sos­pita no és pel seu fut­bol, sinó pel seu salari. Cata­lu­nya és el país que és, on sem­bla que tot­hom ha de fer les coses per altru­isme, menys, es clar, quan la dam­ni­fi­cada és la pròpia but­xaca. I, pot­ser per això, ara s’asse­nyala De Jong amb argu­ments tan insòlits com que no s’ha vol­gut rebai­xar el salari “per bar­ce­lo­nisme”. I perquè coi hau­ria de fer-ho? El con­tracte fir­mat és un dret seu, de mili­o­nari, sí, però és un dret, i fins on sabem, el pre­si­dent del Barça que el va sig­nar no ho va fer amb un arma del cali­bre 38 apun­tant-li al front. Amb tot això, doncs, som al cap del car­rer. Si Laporta&Deco con­si­de­ren que Frenkie ha de ser una peça clau del nou Barça, el pri­mer i únic que han de fer és arre­ple­gar els qua­tre duros que que­din a la caixa i fit­xar un 5 com Déu mana que per­meti que tant ell com Gun­do­gan, una altra víctima, puguin jugar on més sabran ren­dir. I si no, que el tras­pas­sin, tot i que això gene­rarà al bar­ce­lo­nisme el mal­de­cap d’haver-se de bus­car un nou boc expi­a­tori sobre qui vomi­tar les seves frus­tra­ci­ons. Conei­xent-los a tots ple­gats, però, no tri­ga­ran ni cinc minuts a dic­tar sentència, oi, Robert?