Ja és una mica així a tot arreu. Quan van mal dades, el camí més curt i directe per als de dalt per espolsar-se possibles responsabilitats sol ser assenyalar algú de baix amb noms i cognoms. Una pràctica que, en el cas del futbol, sol ser encara més acarnissada, ja que quan hi ha una pilota pel mig s’acostuma a raonar més amb el fetge que no pas amb el cap. A can Barça ara és època de judicis sumaríssims davant una temporada que reclama caps i, un cop expulsat Xavi del debat per decisió pròpia, Frenkie de Jong s’ha erigit en el gran proscrit a qui afeccionats mestretites i opinadors filisteus han posat la creu. El boc expiatori de torn.

El primer suposat argument per catalogar el migcampista holandès com a sospitós estaria dins l’òrbita dita estrictament futbolística i vindria a dir, per dir-ho ras i curt, que és un jugador que no ha donat el to d’acord amb les expectatives que va generar el seu fitxatge. I pot ser així. Alhora, però, també es pot replicar que, parlant estrictament en termes de joc, De Jong és més víctima que culpable. D’entrada, i a risc de semblar un aprenent de lletraferit en això del futbol, perquè ha estat un migcampista que des que va arribar al Barça ha hagut de nedar contra l’onada. Ens expliquem. En aquell Ajax que el 2018 es va alçar amb l’Eredivise, De Jong va excel·lir com allò que els anglesos en diuen un box to box, un jugador vertical, de conducció i gambada explosiva, que cobria tot el camp i, sobretot, a qui agradava trepitjar àrea. I aquestes, a priori, són característiques que no casen bé amb el futbol associatiu i de combinació marca de can Barça. Res, però, que no es pogués corregir amb destresa i mà d’entrenador, i un hàbitat propici. I aquest últim ha estat potser el gran mal. Perquè des del primer dia Frenkie ha estat desubicat, fora de posició, sense un 5 fiable que li cobrís l’esquena –com va ser Lasse Schöne a l’Ajax– i li permetés desplegar-se amb comoditat de tres quarts en amunt. Condemnat per la incapacitat dels gestors del club per fitxar aquell mig centre que l’esquema blaugrana clama des de fa almenys tres anys, De Jong s’ha vist fins i tot obligat desenvolupar ell aquest rol en l’onze de Xavi.

Però tampoc cal fer-se trampes al solitari. Si el 21 blaugrana està avui sota sospita no és pel seu futbol, sinó pel seu salari. Catalunya és el país que és, on sembla que tothom ha de fer les coses per altruisme, menys, es clar, quan la damnificada és la pròpia butxaca. I, potser per això, ara s’assenyala De Jong amb arguments tan insòlits com que no s’ha volgut rebaixar el salari “per barcelonisme”. I perquè coi hauria de fer-ho? El contracte firmat és un dret seu, de milionari, sí, però és un dret, i fins on sabem, el president del Barça que el va signar no ho va fer amb un arma del calibre 38 apuntant-li al front. Amb tot això, doncs, som al cap del carrer. Si Laporta&Deco consideren que Frenkie ha de ser una peça clau del nou Barça, el primer i únic que han de fer és arreplegar els quatre duros que quedin a la caixa i fitxar un 5 com Déu mana que permeti que tant ell com Gundogan, una altra víctima, puguin jugar on més sabran rendir. I si no, que el traspassin, tot i que això generarà al barcelonisme el maldecap d’haver-se de buscar un nou boc expiatori sobre qui vomitar les seves frustracions. Coneixent-los a tots plegats, però, no trigaran ni cinc minuts a dictar sentència, oi, Robert?